El cel
Reclòs, fosc i engabiat era el cel, abans de que li enganxassin les estrelles.
Una sala obscura on ningú s’imaginava que algun dia s’hi dansaria un ball, gairebé etern.
Un escenari idoni per estamenejar persones de les que no podem prescindir.
Un fotocol perfecte per caminar-hi una vida tan evaporada que, fins i tot, sembla passada. Passada com l’arròs trempat amb déjà vus i reencarnacions, pròpies de l’hinduisme.
Un palau de qualitat per rebostejar els records de records que queden d’una vida gens missera.
Un coixí de plomes on somiar-te una altra vegada, on despertar-nos amb la suor freda regalimant el front.
Un triangle on enyorar-t’hi, on fumar-nos el cor. On sentir-hi el fum que s’obre pas entre les venes, fins arribar de nou al buit ocupat per paper maché.
Necessitam la teva nicotina enganxada als pulmons i ¾ de la vida sense tu, és temps més que suficient per fumar-nos tot el cor…
20-meitat
Les temperatures ja són nadalenques i les festes es preveuen engalavernades. És el moment de fer el balanç del 2009: els noticiaris ens faran un resum amb conclusions d’aquest any a punt de finalitzar, i cadascú farà el seu propi, intentant trobar la dolçor dels picarols que han ressonat durant aquests 12 mesos.
Farem plans de futur, deixarem vicis, ens proposarem canvis, confiarem en la loteria, ens repetirem “el 2010 serà el meu any” i vestirem d’etiqueta els al·licients que ens ajuden a continuar. I així, any darrera any tenim una oportunitat-excusa per posar el cronòmetre a zero i llevar-li les agulles als rellotges.
El meu 20-meitat el farciré d’hores de mar i de peixos nedant dins la saba dels arbres. El context serà el mateix: el vent sempre en escena, verd-herba i gris-cel en constant contrast amb el blanc-negre-vaca, l’arribada a casa acaronada per l’olor de sopa i suavitzant de roba (com a ca la padrina), l’observació diària del meu veïnat imaginant-me la seva vida cada vegada que es posa a escriure a la seva taula del balcó… Amb paciència i amb una certa distància de seguretat, dia a dia acabaré d’omplir el meu termòmetre de la felicitat.
En el teu 2010 esper que puguis dibuixar histories de pirates enmig d’una mar embriagada que ho paga amb les roques del cap de Favàritx. Aquelles roques on s’hi incrusten les arrels, aquelles que semblen tallades amb una màquina de disc, aquells paisatges lunars afincats a la terra i propietat de la naturalesa.
L’ascensor emocional pujarà i baixarà en funció de les cançons que canti la teva estrella de rock, els records es tallaran com el bric de llet fora de la gelera en ple estiu, els ocells seguiran empresonats dins el teu cap, i en ocasions contades, et deixaran les seves plomes per emprendre el vol i netejar els pinzells d’aquell calaix de sastre.
Molts d’anys i bons!
Em lleva la son
Hi ha alguna cosa que em lleva la son
i no sé el que és.
Potser sigui que avui se m’ha oblidat
fer la bona acció del dia.
Encara que crec que el que realment em lleva la son
és el fet de que apareguis i desapareguis
durant la mateixa conversa.
Em desconcerta conèixer-te
i desconèixer-te alhora.
(Persona propera,
persona llunyana.
Vora meu, enfora.
T’atraques, t’allunyes).
Així i tot,
estic encantada
d’haver-te conegut,
malgrat ara no et conegui.
Així i tot, m’agrada que posis en dubte el viscut
perquè això vol dir que estàs oblidant.
Que és el mateix que dir que el temps s’ho engoleix tot,
fins i tot, els records.
Però així sona més trist.
De totes maneres,
recorda que mai hi ha temps suficient per tancar certes ferides.
Carta de presentació a l’illa de Menorca
La música del cotxe està al volum 38 i la gent travessa el carrer al ritme del so engabiat per les finestres del vehicle. La conducció és relaxada. Els pensaments s’ enlairen en el vol 200807 i acaben estampats en aquest blog com els mosquits en la finestra del meu cotxe…
He anat mil i una vegades a Menorca: campaments d’escoltes, viatges familiars, desfase entre jaleo i ginets (o pomada, depèn de la zona)… Però mai havia estat ca meva.
L’arribada va ser molt càlida gràcies a una gran amfitriona que em va rebre a ca seva com si fos ca meva. Em va carregar les piles i ara estic preparada perquè Menorca i jo ens comencem a conèixer. Fins fa unes setmanes no ha començat la vida “real” que m’espera, però ja he conegut el vent menorquí i les grans pluges que et poden aplegar fent un voltí en velo.
M’he instal·lat a casa; un pis modest on no veig Cuatro ni A3, però amb pàrquing i piscina comunitària, eh? L’he remodelat amb alguns articles dels xinos i poc a poc va cobrant la categoria “d’hogar” o “ca meva de veres”. 18′8 km són els que hi ha des del meu pis (a Ciutadella) fins a la feina (l’escola de Ferreries). Per això, el despertador em toca els nassos cada matí a les 7:05h. El que ara record del meu primer contacte amb l’escola és que va ser una cosa més o manco així:
- Hola! Som na Margalida, sa PT!
- Hola! Ja era hora! Demà comencen les classes i tenim molta feina endarrerida…
- Fantàstic…
- I on estaves l’any passat? Què feies? I on vius? I amb qui?
- Bla, bla, bla…
I així, una vegada i una altra s’ha anat repetint la mateixa conversa amb diferents menorquins, dels quals m’ha cridat molt l’atenció el seu accent; em provoca entre gràcia i enveja.
No sé exactament el motiu, però els mallorquins senten un feeling especial amb aquesta illa. A més, pensen que està molt aprop de Mallorca, o almanco més aprop que Eivissa. Això em fa pensar que enguany rebré més visites (especialment per Sant Joan!). I ja han començat: la primera visita em va dur fins a la Cova de’n Xoroi i la segona a veure la posta de sol. Les següents, segurament, seguiran deixondint la meva curiositat.
Diuen que viure a Menorca és sinònim d’estudiar oposicions. Jo no ho tenc gaire clar, així que per ara ho deixarem en estudiar a la UNED, fer esport i disfrutar de l’illa seguint amb la “ruta interilles”. Llescarem l’aire menorquí i n’incorporarem un bocí a les meves fosses nassals. Surarem setmanes antisocials i, amb eima, xalarem per Menorca.
Setembre
Jo soc de les que posen primer la llet i després un penya-segat de Nesquik en forma de Vedrà. Veig com s’enfonsa lentament i com es dissol dins la llet: queda tenyida d’un marró suau sense arribar a la xocolata. N’hi ha d’altres que primer posen el Nesquik i van afegint la llet sense deixar que mai sigui blanca: la tenyeixen directament de color arena. Supòs que en algun racó del món hi deu haver algun psicòleg o estudiós que deu analitzar aquest comportament, si algú el coneix que li passi el meu número de telèfon!
Avui dematí, mentre s’enfonsava el meu Vedrà, me’n he adonat de que ja som al setembre: el mes de la tardor, de la “vuelta al cole” i de la Beata!! Arranquen els motors dels qui viuen la Beata per primera vegada, dels qui la viuen després de molt de temps (com si fos la primera vegada), i sobretot, dels de cada any, que no l’avorreixen i mai hi falten. Són molts de dies seguits de festa i bauxa, i només els millors arriben a la meta. És la llei de la supervivència!
El mes de setembre, i només el de setembre (crec), de manera inexplicable i misteriosa utilitzo amb excés la part esquerra del meu cervell. En definitiva: pens com un tio! Aquesta és l’explicació més lògica que he trobat per justificar molts del meus actes i pensaments durant aquest mes. Dic jo que deu ser això, no pot ser una altra cosa… Jejeje!
El setembre també és el mes dels viatges, enfora o aprop, per turisme o per treballar, tothom puja i baixa avions, vaixells i busos. I jo, si puc, colliré la meva motxilla i partiré sense dir-te on. Apedaçaré més el meu cor, abans de que se me’n vagi de les mans, i algun dia, quan estiguis dispost a rebre’m, tornaré. Ja saps que hi ha portes que per molt que les tanquis sempre queden obertes, i boquegen mostrant tot el que hi ha dins: ànimes mig estormeiades que intenten seduir-te amb un sensual moviment d’stripper i sols aconsegueixen “posses” rares de karateka inexpert.
El setembre també és el mes dels solitaris: aquells que aprenen a conviure amb la soledat de la mateixa manera que els diabètics aprenen a conviure amb la insulina. Els mateixos que no formen part de clubs socials ni associacions perquè cerquen estar tot sols i enyorar. Enyorar allò que han perdut, però no allò que mai han tengut. I és que la soledat és una malaltia incurable que durant el més de setembre es troba en la seva fase més virulenta; possiblement minvi la nostra qualitat de vida, però no ens matarà.
El setembre, per jo, és el millor moment per desenvolupar la capacitat d’experimentar moments de felicitat. Al cap i a la fi, encara que no sigui el mateix que ser feliç, s’hi assembla bastant…
