Bellesa nòrdica

A les 8:35h ja l’escoltava atentament. S’esforçava molt per comprendre tota la informació i ho estava aconseguint. Li parlava clar i amb molta educació, així i tot, les preguntes eren obligatòries. De cop i volta, va sentir com si una barrumbada de bellesa nòrdica inundàs tots els porus de la seva pell. Tota ella es va glaçar, malgrat els 12 graus que marcava el termòmetre sobre la taula. Sabia que aquell moment arribaria durant algun període de la seva vida, però no l’esperava encara.

“Pot estar morta una persona que ens fa sentir tant?”

Albert Espinosa (El món groc)

Ni ell, ni ella

Sort que no la va besar quan realment en tenia ganes. Sort que no es va atrevir a dir-li que l’enyorava perquè sabia que no hi aniria; no confiava amb “allò”. Sort que no sabia que ella l’esperava quan ell encara l’esperava. Sort que no es tornarien a veure perquè s’havien esgotat les excuses per contactar de nou. Sort d’aquells successos fortuïts, i no tant fortuïts, que transportaren fins al final allò que no havia començat. Ara ja no hi havia cap manera de retrobar-se.

Només va dir-li que l’estimava perquè sabia que no corria cap risc. Sabia que ell callaria i que cercaria dins el seu silenci les respostes que no podia o no devia donar-li. Però ningú, ni tan sols ella, sabia el que s’hi estava bullint dins el seu crani. Aquell sentiment real o irreal que no era capaç de definir ni posar-li etiqueta. Ho sabia. Per això callava i es protegia amb aquell silenci renouer; li donava seguretat i li estalviava un possible penediment.

“Què n’hauríem fet d’aquella nit tan llarga
quan encara no tenies paraules per omplir-la.”

(Eva Font Garcia)

Són només 25

Cada moment de la vida t’ofereix un conflicte per resoldre. Segons psicòlegs i psiquiatres, ara és el moment de jugar a la ginkana de “la crisis del quart de vida”. Es veu que són un conjunt de proves que has d’anar superant, tira a tira, per tal d’arribar al premi final. Encara que no sé quin és, m’ imagin que n’hi ha d’haver algun, no? Totes les ginkanes en tenen un! Encara que sigui simbòlic, com gaudir del plaer d’haver resolt totes les proves correctament…

Avui, els 25 anys han trucat a la porta de casa. Encara que els esperava, ja que, havien confirmat la seva assistència a la cita prèviament programada, m’he sentit incòmoda. Al tenir-los al davant prenent-se el cafè amb aquella indiferència cap a la meva persona, de manera no intencionada, he pensat que amb aquella actitud només volien demostrar que havien vingut per quedar-se.

Soc jove. Em sent jove. Ser jove és una de les coses més apreciades i valorades per la nostra societat. És aquella etapa de la vida en què creus que disposes de tota l’energia física i mental per menjar-te el món, aquella a la que alguns humans hi retornarien sense pensar-s’ho si se’ls oferís la possibilitat. Però en alguns contextos resulta que també pot ser un handicap, a vegades pots resultar ser “massa” jove. Resulta divertida aquesta expressió segons com ho miris. Per exemple, tenir 25 anys a alguns llocs de treball és sinònim de poca experiència professional, per tant, ets massa jove perquè algú et regali un vot de confiança. Te l’has de guanyar i has de demostrar que estàs tan capacitat per fer la teva feina com els teus companys experimentats. Puc assegurar-vos que no és gens fàcil aconseguir-ho quan a l’aire s’hi respiren prejudicis associats a la joventut. Però a la vegada, amb 25 anys també ets “massa” gran per algunes coses, com per exemple, per continuar el camí guiant-te amb les mateixes brúixoles que et servien durant l’adolescència, ja que la teva escala de valors ha sofert algunes variacions.

He arribat a la conclusió de que als 20 i pico hi ha una espècie de forat negre, un buit, un limbo inexistent que fa que les persones d’aquesta edat no acabin d’encaixar enlloc i vagin deambulant d’aquí cap allà. És el que els psicòlegs anomenen “búsqueda de uno mismo” i/o autoconeixement. És quan te’n adones de que gairebé no et coneixes a tu mateix i que el poc que coneixes no t’acaba d’agradar. És quan fas tests d’eneagrames per internet pensant que et donaran la resposta màgica i esperada, i allò únic que aconsegueixes és sentir-te més confós i insegur.

Ja no recordes el motiu que et va dur a estar aquí ara, ja no saps on ets, ni perquè. Pensar en què faràs o on seràs en un any o dos, és encara més difícil de desxifrar i pot arribar a provocar-te una petita crisis d’ansietat. Prendre decisions mai ha estat una de les teves virtuts, i més difícil se’t fa quan tot burina al teu voltant però tu sents que segueixes allà mateix.

El teu cercle d’amics és bastant reduït i penses que, tal vegada, no has sabut cuidar-los com haguessis volgut. Amics que, encara que saps que hi seran en necessitar-los, no t’atreveixes a parlar-los de les veus que dia a dia et taladren el cap. Mai trobes el moment per explicar que sents que tens una tènia al cervell, per això, prefereixes una cerveseta, o si no t’agrada l’ordi germinat un cafetó, amb una simple conversa banal i repetitiva amb la que es pretén arreglar el món. Petits instants que et robin una rialla i t’ajudin a desconnectar de la teva rutina mental.

Enyores molt; els que hi són, els que no hi són, els que són aprop i els que són enfora. Enyores sobretot els teus grocs. Altibaixos sentimentals, inestabilitat emocional; sembla que hagis pujat a la muntanya russa de la vida, i encara que, ets conscient de que s’estan repetint les mateixes emocions una i una altra vegada no saps com posar-hi remei.

Riure s’ha convertit en un privilegi, i encara que plores menys, el motiu de les llàgrimes cada vegada és més dolorós. A les nits, al llit, et demanes explicacions a tu mateixa de les decisions preses en el passat i de les no preses, i l’oblid apareix per recordar-te que has deixat de recordar-ho. El passat cada vegada és més enfora i els records es trenquen cada dia més.

Són només 25. És simplement un moment d’inestabilitat que no t’ha d’espantar, un moment del que també s’ha de gaudir perquè, com molts d’altres, no tornarà.

Pensaments fugissers III

Al fons i a l’esquerra coven els grans somnis,

que fins i tot del no res es poden fossilitzar,

sedimentant en la teva escorça corporal.

“La vida, tanmateix, no té aclarícia

i si ens hem de morir, que sigui tard.”

(Ponç Pons)

Pensaments fugissers II

Darrerament la vida s’ha convertit en un “Buscando a Wally”; recerca constant de què, qui, com, quan, perquè… I el meu Sherlock Holmes intern comença estar un mica fart d’aquest Wally maliciós que es camufla molt, però que molt, bé perquè no el trobem. Amb la lupa rastrejo entre la multitud qualsevol pista que em porti cap a una camiseta de retxes blanques i vermelles. El meu Wally amb la meva capsa de respostes no apareix. Punyetero!

“Corro perquè ja arribi el lloc on hem d’arribar,
i veure clar als teus ulls si el record segueix allà”

(Anna Roig i l’Ombre de Ton Chien)

Pensaments fugissers I

Oníricament m’has demanat:

-Per què si ens estimava tant?

I amb una pregunta darrera una altra he evitat la resposta que no puc dar-te:

-Per què si t’estimam tant? Com podem entrar dins el teu món paral·lel i donar-te coratge per persuadir la felicitat plegats? Com bestreure l’odi que s’ha encès sense flama a la teva ment?

-Has parlat amb el dimoni darrerament? Jo li he vist la coa- has respost amb una rialla maliciosa que no fa cap gràcia.

Un regalim salat m’ha despert al fregar-me la comissura dels meus llavis i he recordat de nou aquell vers: “és quan dormo que hi veig clar” (J.V Foix)

Pseudoteories

Són les papallones que hi tenc dins el cap les que m’han ensenyat pseudoteories sobre la vida, la mort i l’amor. Totes elles són fàcilment replicables, ja que no tenen una base científica ferma i s’han duit a terme amb una mostra tan petita que no és gens significativa.

Pseudoteories que desembarquen de sentiments inestables que avui donen conhort a la meva consciència i demà posen en perill el meu fràgil castell de cartes. Em serveixen per autogestionar les pròpies emocions i intentar no assassinar ningú. Són fruit de cercar i cercar durant molt de temps allò que em faltava. Ho cercava a les butxaques dels meus records, a la guantera de la meva pell, al calaix del meu múscul vital… Finalment, sempre apareixia al lloc on ho havia deixat, es a dir, al meu davant, exactament allà on ja hi havia rebostejat diverses vegades. Sempre hi ha alguna força estranya i, segurament, electromagnètica que no ens deixa veure allò que buscam, malgrat estigui a pocs centímetres de la nostra vista. El mateix em passa diàriament amb les claus del cotxe…

Pseudoteories fabricades i, contínuament, reciclades i revisades, que a dia d’avui segueixen sense portar-me cap a una hipòtesi confirmada.

Basques d’estiu

I

Em xucles l’ànima com si fos el cap d’una gamba.

Em deixes buida d’essència.

I m’he d’omplir margalidament

per no sentir l’eco de la meva buidor.

Em malmenes,

jo callo, sssshhhhh.

I un dolor crònic s’instaura a les meves cèl·lules.

Estic cruixida de reviure’t.

II

Tal vegada és la teva singular fantasia regressiva

la que ofusca els pocs penjarolls que queden dins mi.

Tal vegada és que ja no hi són i t’és igual.

No sé quina de les dues opcions m’estim més.

Tant de bo n’hi hagués una tercera

que no em fes sentir tan estúpida

per tenir encara mil·limètriques esperances.

III

Tot burina encara,

i la purpurina no reposa dins la bolla d’aigua.

Imbècil de mi!

Com puc pensar que lentament arribarà la quietud,

si aquesta tempesta no hi cap al fons d’una bolla de vidre?

Quan deixaran de ser paral·lels els nostres mons?

Quan compartirem un petit instant de perpendicularitat?

Ara ho sé més que mai;

no tornarà la calma.

De ponent a llevant

Els moments menorquins ja han reposat i han tovat com el pa. S’han inflat i ha arribat el moment d’enfornar-los. A la cuina es comença a sentir l’olor a acomiadament, és provisional però obligatori. Un adéu de bogamarí que si no agafes amb delicadesa pot clavar-te les seves punxes, o en el millor dels casos, un fins aviat de nacre irisat, del qual abuses sense motiu justificat.

Des de fa un temps que em setjo la vida durant un curs escolar. Me la provo, no és la meva talla, la canvio, cerc un color que em combini amb els meu ulls i quan trobo la vida que em queda clavada resulta que ja l’he esquinçada i n’he de trobar una altra pel següent curs escolar. Com la roba; una temporada i au! a canviar l’armari… 

Repetim la melodia de sempre; Re, Do, Mi, Si. És a dir, REcollir els records, DOrmir amb la nostàlgia darrera la guixa, MIrar amb distància moderada i SIlenci sepulcral. Em sé la cançoneta de memòria però encara no la puc cantar.

Acomiadaments fugissers, i sense abraçades, que van de ponent a llevant dins un vaixell de color groc a ritme de vals. 

Després de…

Després de tres gin tònics,

més del que es pensaven,

(fins i tot, més del que voldrien)

s’agraden.

Després de tres cafès,

ella ha confessat que (a la dutxa) és una rock’n'roll star,

i ell, que (al cotxe) té el manual imprescindible del perfecte artista pop.

Després de tres sopars,

ambdós s’han donat permís per flastomar (sense diplomàcia),

convertint-ho en un acte rutinari.

Després de tres poemes orgàsmics,

s’han copiat l’examen de “Supervivència pel dia a dia”.

(La mestra ni se’n ha adonat)

Després de tres orgasmes poètics,

han firat un t’estim eufèmic i efímer,

(però els fa gràcia)

Em volta pel cap que…

Em volta pel cap que… (I)

Paraules efímeres són, per exemple, ametlla torrada.

Si algú et diu mai que sembles una ametlla torrada

quan el sol et crema per primera vegada,

pensa que quan se’n vagi el bronzejat

les paraules també se’n hauran anat.

Em volta pel cap que… (II)

Les bones persones haurien d’estar protegides legalment per algun organisme oficial. Encara que no ho sembli, si feim contes, en un món de més de 6.000 milions d’habitants no n’hi ha tantes com n’hi hauria d’haver. Per tant, podrien considerar-se una espècie en perill d’extinció.

Segons la mare de Christopher Boone, una bona persona és aquella que no conta mentides. Segons Christopher Boone, això no és sinònim de ser bona persona, simplement és que no poden i/o no saben contar mentides.

Sigui com sigui, em volta pel cap que tenc la sort d’estar envoltada de vàries bones persones.

Em volta pel cap que… (III)

Les paraules de carn i ossos es parlen i s’escriuen amb tendresa.

S’humanitzen, es recobreixen de pa d’or

i sempre hi ha algú que s’atreveix a engolir-se-les.

Un dia vaig empassar-me’n una; petite mort.

I encara que no sé gens de francès

tenia gust a fruites del bosc.

Esbós

Em complauen més els esbossos que l’obra final;

aquell dibuix de línies discontínues

que perfilen un tou nieró on,

tard o d’hora,

hi reposarà el seny que vaig perdre

quan et vaig mostrar les ungles.

M’has engalavernat el cor,

i així i tot, no ens hem maltractat

totes les vegades que voldríem.

I, tu, valent,

t’has atrevit a transformar

els records compartits en un simple esbós.

I, jo, poruga,

t’he volgut estimar més, que no odiar.

Però et record;

em complauen més els esbossos que l’obra final.

Diumenge de gener al fosquet

Els calendaris van quedar acaramullats, esperant que algú tatxàs, mes a mes, els 365 dies de l’any i evidenciàs el pas del temps. El temps, juganer, s’ha guanyat la fama d’ignorar totes les senyals d’stop. Diuen que no s’acumula com els punts de la targeta de la benzinera. Es consumeix. S’esgota. Devora el munt de calendaris, un parenòstic que, presumptament, pronosticava el temps de cada estació. Estacions que simplement esdevenien una darrera l’altra. Amb ordre. Amb parsimònia.

Un diumenge de gener, al fosquet, algú va prémer el play d’una ràdio i una veu bucòlica i mig adormida va recordar-li que el temps és com l’energia; no es crea ni es destrueix, simplement es transforma. El temps es transforma en experiència. Unces d’experiència que la vida va col·locant intencionadament dins la teva motxilla. Una motxilla que sospeses de tant en tant, i encara que comença a pesar, mai pesa suficient.

Paraules

Hi ha paraules que quan es pronuncien semblen xistoses, però realment no fan gens de gràcia, com BRONQUITIS o CISTITIS. D’altres, tenen una sonoritat preciosa encarà que la semàntica no les faci justícia, com REBOMBORI o DISBAUXA.

N’hi ha de simples i senzilles de només 3 o 4 lletres, però amb molt de pes i protagonisme mundial, com AMOR o ODI, TOT o RES. També n’hi ha de pretensioses, llargues i enrevessades que gairebé ningú se’n recorda d’emprar, com METEMPSICOSI o PANTEISME.

De totes maneres, de les mils de paraules que empram les persones, avui només n’he triat una: SUS!

A mitges…

Situació inicial:
Un actor i una actriu durant el mateix espai temporal (és a dir, simultàniament) inicien la interpretació i gravació d’una pel·lícula. El guió, suposadament, és el mateix per l’un i per l’altre. Ella en fa una lectura. I ell en fa una altra de ben diferent, malgrat haver emprat els mateixos mecanismes per desxifrar les grafies.

Diagnòstic:

Ens trobam clarament davant un cas d’història a mitges que no pot retornar a l’inici del cicle.

Evolució del cas:

Darrerament s’han diagnosticat varis casos d’històries a mitges que no han pogut retornar a l’inici del cicle. El problema principal és que aquestes històries es converteixen en peta-zetas que s’aferren a la planta dels peus. Aquests peta-zetas quan entren en contacte amb qualsevol objecte o superfície (sabates, calcetins, llençols del llit…) esclaten i provoquen una picor insuportable que pot ocasionar faves i piquetons de gran grandària, que només poden curar-se si es tanca el cicle de la història (cosa que la majoria de vegades no és gens fàcil o és gairebé impossible).

Conclusió:

Per aquest motiu, des d’aquest espai internauta creim que és necessari fer una crida a la societat perquè posi punt i final o punt i seguit (segons es cregui convenient) a totes les pel·lícules que interpretin i gravin simultàniament els mateixos actors per tal d’evitar conseqüències nefastes, i en molts casos irreparables, en les plantes dels seus peus.

Moltes gràcies per la vostra atenció.

Atentament,

Equip de peuplantòlegs

Ho saps

Saps que els dos vam treure un notable alt,

encara que la teva mirada enfosquida no t’ho deixi veure.

Saps que si pogués deixaria el vici d’enyorar,

perquè tenc record d’haver-la tengut al meu costat.

Saps que diuen que la vida és un regal,

però n’hi ha que no la volen ni regalada.

Ho saps, però cada dia se t’oblida.

En cursiva, n. 12, interlineat 1’5

Escric en cursiva, al nombre 12 i amb un interlineat d’1’5

allò que somio i no m’arriba a despertar.

En cursiva, els intents frustrats de pescar la rissaga.

Al nombre 12, els deures que no he pogut entregar

perquè se’ls ha menjat el que ca que no tenc.

Amb un interlineat d’1’5 el material de poca qualitat

d’una mussa que retorna de vacances forçades,

després d’entregar l’alta voluntària.

Punt i final

Les darreres setmanes han estat (sobretot)

farcides de cafès.

Endolcits amb  tres quartes parts del sobret de sucre

i remenats amb la cullereta

com si fos la cosa més delicada del món.

Preparada per a l’estudi.

I qualsevol pensament considerat vàlid

per distreure la ment de la seva concentració.

Aquesta vegada ha estat un petit record

que no pot desaparèixer llançant-lo dins un forat.

No hi passa. És massa gran.

Menorca m’acomiada.

Em diu adéu amb l’ascens a l’ACB del Vive Menorca.

Amb una cançó repleta de papaparapàs.

Amb un Sant Joan més ciutadellenc que mai.

Amb poques paraules.

Amb alguns signes d’interrogació.

Amb molts moments gravats a la meva bitàcola.

Amb Foc i Fum.

Una mà de cinc dits petits i grassonets

es mou esburbadament

mentre tornam a la mar

i clausuram un espai internauta

que pretenia arribar a la lluna amb una escala.

No coneixem el proper port,

però sabem que no serà mallorquí.

Avui sí. Conte contat, conte acabat.

Avui sí, bona nit.

Avui sí, punt i final.

I ja ho veurem va dir un cec!

Fa estona que no necessiten excuses per telefonar-se

però encara sí per poder estimar-se.

El metge

Un metge va viatjar a l’Àfrica amb un projecte de cooperació per dur a terme un programa nutricional. Els primers dies se’n adonà de que els aliments pels habitants de la nació eren escassos, en canvi, el seu menú diari era suculent i abundant. Així que va decidir donar el seu menjar diari a la resta de persones, considerant que d’aquesta manera podria ajudar-los més. Contribuïa en l’alimentació de més habitants que ell considerava que ho necessitaven més que ell.

Al cap de poc temps el metge va morir per mala nutrició i deshidratació i el projecte de cooperació se’n va anar en orris deixant a milers de persones sense aliment.

Aquesta història me la va contar algú sense nom ni cara fa molt de temps. No recordo ni tan sols la seva fesomia, però sí la lliçó. Va acabar l’explicació dient-me: “Tu també has de menjar per ajudar al demés, no et moris de fam”.

Me-llorca

Una visita d’amagat a Mallorca, dona el sus al cap de setmana. Secreta, còmplice, fugaç i desitjada. Sorpreses sense acció i efecte de sorprendre. Una torrada i molts acudits dolents. Confessions que fan riure i rialles que fan confessar. Una topada amb algú del passat per recordar que vivim ofegats dins el present (Gràcies!). 200 amics al facebook i ni un disponible per fer un trajecte de 36 km (jajaja).

Un cap de setmana mixt: Me-llorquí.

I ara, una platja mediterrània on fa un mes s’hi gravà un dels anuncis més esperats de l’estiu. Neda. Descarrega el pes del pit dins l’aigua congelada. Sent l’escalfor primerenca de l’estiu penetrant la pell humida. Les paraules són bufades pel vent de llevant fins a l’orella d’una amistat amb qui sent més que empatia. I descobreix que malgrat li falti el que tenia, té el que li faltava.

De fons, en un segon pla, algú que es condemna a viure en un passat inexistent degut a un futur incert (o que simplement no li convenç…). Les noves fites són incompatibles amb un pretèrit no tant llunyà . Esborrat amb tippex, per  poder veure’l a contrallum quan sigui necessari. I un poquet més enllà, n’hi ha d’altres que fan llistes de records que s’han d’oblidar. Les pengen amb un imant a la gelera i la intenció acaba sent contraproduent; cada vegada que van a cercar-hi una cervesa, bombolles i més bombolles de reminiscències li esclaten a la cara, deixant un regust amarg a sabó.

Uns que arriben, d’altres que se’n van. Uns amb maleta i d’altres de buit. I en primer pla, un individu de l’espècie humana. Dona. Estimada pels seus propòsits utòpics i odiada pel simple fet de respirar. No és filòloga, però ha investigat a la wikipèdia l’etimologia de la paraula utopia. Prové de dues paraules gregues: ou (no) i topos (lloc), o sigui “lloc que no existeix”. Ideals atractius inassolibles. Així anomenà Tomàs Moro a una illa. Així anomenaria jo a Me-llorca…

Ella está en el horizonte -dice Fernando Birri-. Me acerco dos pasos, ella se aleja dos pasos. Camino diez pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá. Por mucho que yo camine, nunca la alcanzaré. ¿Para que sirve la utopía? Para eso sirve: para caminar.

Eduardo Galeano