Carta de presentació a l’illa de Menorca
La música del cotxe està al volum 38 i la gent travessa el carrer al ritme del so engabiat per les finestres del vehicle. La conducció és relaxada. Els pensaments s’ enlairen en el vol 200807 i acaben estampats en aquest blog com els mosquits en la finestra del meu cotxe…
He anat mil i una vegades a Menorca: campaments d’escoltes, viatges familiars, desfase entre jaleo i ginets (o pomada, depèn de la zona)… Però mai havia estat ca meva.
L’arribada va ser molt càlida gràcies a una gran amfitriona que em va rebre a ca seva com si fos ca meva. Em va carregar les piles i ara estic preparada perquè Menorca i jo ens comencem a conèixer. Fins fa unes setmanes no ha començat la vida “real” que m’espera, però ja he conegut el vent menorquí i les grans pluges que et poden aplegar fent un voltí en velo.
M’he instal·lat a casa; un pis modest on no veig Cuatro ni A3, però amb pàrquing i piscina comunitària, eh? L’he remodelat amb alguns articles dels xinos i poc a poc va cobrant la categoria “d’hogar” o “ca meva de veres”. 18′8 km són els que hi ha des del meu pis (a Ciutadella) fins a la feina (l’escola de Ferreries). Per això, el despertador em toca els nassos cada matí a les 7:05h. El que ara record del meu primer contacte amb l’escola és que va ser una cosa més o manco així:
- Hola! Som na Margalida, sa PT!
- Hola! Ja era hora! Demà comencen les classes i tenim molta feina endarrerida…
- Fantàstic…
- I on estaves l’any passat? Què feies? I on vius? I amb qui?
- Bla, bla, bla…
I així, una vegada i una altra s’ha anat repetint la mateixa conversa amb diferents menorquins, dels quals m’ha cridat molt l’atenció el seu accent; em provoca entre gràcia i enveja.
No sé exactament el motiu, però els mallorquins senten un feeling especial amb aquesta illa. A més, pensen que està molt aprop de Mallorca, o almanco més aprop que Eivissa. Això em fa pensar que enguany rebré més visites (especialment per Sant Joan!). I ja han començat: la primera visita em va dur fins a la Cova de’n Xoroi i la segona a veure la posta de sol. Les següents, segurament, seguiran deixondint la meva curiositat.
Diuen que viure a Menorca és sinònim d’estudiar oposicions. Jo no ho tenc gaire clar, així que per ara ho deixarem en estudiar a la UNED, fer esport i disfrutar de l’illa seguint amb la “ruta interilles”. Llescarem l’aire menorquí i n’incorporarem un bocí a les meves fosses nassals. Surarem setmanes antisocials i, amb eima, xalarem per Menorca.
Setembre
Jo soc de les que posen primer la llet i després un penya-segat de Nesquik en forma de Vedrà. Veig com s’enfonsa lentament i com es dissol dins la llet: queda tenyida d’un marró suau sense arribar a la xocolata. N’hi ha d’altres que primer posen el Nesquik i van afegint la llet sense deixar que mai sigui blanca: la tenyeixen directament de color arena. Supòs que en algun racó del món hi deu haver algun psicòleg o estudiós que deu analitzar aquest comportament, si algú el coneix que li passi el meu número de telèfon!
Avui dematí, mentre s’enfonsava el meu Vedrà, me’n he adonat de que ja som al setembre: el mes de la tardor, de la “vuelta al cole” i de la Beata!! Arranquen els motors dels qui viuen la Beata per primera vegada, dels qui la viuen després de molt de temps (com si fos la primera vegada), i sobretot, dels de cada any, que no l’avorreixen i mai hi falten. Són molts de dies seguits de festa i bauxa, i només els millors arriben a la meta. És la llei de la supervivència!
El mes de setembre, i només el de setembre (crec), de manera inexplicable i misteriosa utilitzo amb excés la part esquerra del meu cervell. En definitiva: pens com un tio! Aquesta és l’explicació més lògica que he trobat per justificar molts del meus actes i pensaments durant aquest mes. Dic jo que deu ser això, no pot ser una altra cosa… Jejeje!
El setembre també és el mes dels viatges, enfora o aprop, per turisme o per treballar, tothom puja i baixa avions, vaixells i busos. I jo, si puc, colliré la meva motxilla i partiré sense dir-te on. Apedaçaré més el meu cor, abans de que se me’n vagi de les mans, i algun dia, quan estiguis dispost a rebre’m, tornaré. Ja saps que hi ha portes que per molt que les tanquis sempre queden obertes, i boquegen mostrant tot el que hi ha dins: ànimes mig estormeiades que intenten seduir-te amb un sensual moviment d’stripper i sols aconsegueixen “posses” rares de karateka inexpert.
El setembre també és el mes dels solitaris: aquells que aprenen a conviure amb la soledat de la mateixa manera que els diabètics aprenen a conviure amb la insulina. Els mateixos que no formen part de clubs socials ni associacions perquè cerquen estar tot sols i enyorar. Enyorar allò que han perdut, però no allò que mai han tengut. I és que la soledat és una malaltia incurable que durant el més de setembre es troba en la seva fase més virulenta; possiblement minvi la nostra qualitat de vida, però no ens matarà.
El setembre, per jo, és el millor moment per desenvolupar la capacitat d’experimentar moments de felicitat. Al cap i a la fi, encara que no sigui el mateix que ser feliç, s’hi assembla bastant…
Síl·labes tòniques
El cotxo ja pot circular a 120 km/h.
Els dragons segueixen menjant-se
els moscards de la meva habitació.
I jo ja puc anar a llocs on no hi hagi cap cara reconeguda.
Idò deu ser que sí, m’he ubicat:
soc a Mallorca.
L’estiu es repeteix gairebé amb el mateix esquema del darrer estiu.
Però ha arribat una mica més entabanat.
No ha reviscolat,
malgrat les dosis excessives de verbenes, revetlles i succedanis.
Així que, provisionalment, el demà l’hem hagut d’oblidar.
L’hem arrabassat.
Per això, ara els cops forts de les meves paraules
ja no ressonen en la mateixa posició.
Les síl·labes tòniques van trastocades i fan el que els dona la gana.
La vida de tota la vida és vidà i jo estic ben embullada!
L’únic que record (així com toca) és que no em vas voler acariciar.
Tot perquè no m’havia exfoliat la pell de les meves aspreses.
Tu em feies befa però jo vaig escalivar:
no et vaig tornar estimar!
El lado oscuro
Vull fer un reconeixement social a tots els tios bons que han vengut a Eivissa de vacances o de “despedida de soltero”. Moltes gràcies per alegrar-nos la vista allà on anem; al cine, al super, a la platja, a la disco… (És increïble! Són per tot!). Vull donar també l’enhorabona a tots aquells que es deixen la pell a la pista del “Bora-Bora” lluint els seus cossos esculpits amb hores de gimnàs. No sé a qui donar-li les gràcies per aquestes hores de plaer visual amb el que ens estan delectant.
Ai… Quantes vegades es deuen repetir les al·lotes “Jo soc fidel” per no caure en la temptació? Jo ja m’ho he repetit mils de vegades però es fa difícil… Entre períodes tan llargs de sequera sexual i que una no és de pedra… A més, l’estiu i la poca roba no ajuden gaire… M’ho repetiré una vegada més: “Jo soc fidel”.
Bono, bromes apart, posem-nos sèrios. No me podeu negar que amb la temperatura ambiental ha pujat també la temperatura corporal. Fa dies que els nivells hormonals han sobrepassat la mitjana i es fa difícil parlar d’aquella Eivissa blanca i encisadora, quan ja hem caigut tots en la xarxa del “lado oscuro” eivissenc… No sé que ens passa, serà que estam vivint la nostra segona adolescència i ens costa més controlar els impulsos sexuals? Algú té una explicació lògica i coherent?
Jo necessit confessar-me públicament. He pecat: he escoltat i ballat música “xumba-wamba” durant (moltes) hores, he begut (molta) sangria caríssima, m’he fet passar per eivissenca per entrar gratis a les discos i he nedat a Figueretes. M’he convertit en una d’ells! SOS: m’he convertit en guiri!! Algun expert pot dir-me quants Pares Nostres i/o Ave Maries he de resar per tornar ser una persona normal? Moltes gràcies per la vostra ajuda!
Contador a zero
Se’n ha anat la Eivissa del misteri. La que em va encisar.
La que es mostrava baix la llum de la lluna.
La que es mostrava en silenci.
Han desaparegut els cartells de “Cerrado por vacaciones”.
Han arribat els openings. I Eivissa ha deixat d’hivernar.
El desfase ha arribat; només ressonen els noms de grans discoteques
en boca d’anglesos i alemanys,
mentre els italians envaeixen tots els carrils amb les seves motos.
Ha arribat l’altra Eivissa. La famosa. La coneguda. La internacional.
La mateixa que tan rebutgen els natius d’aquesta illa blanca.
Arriben els dinars i sopars d’acomiadament.
Tots a restaurants de moda i cars. Tots amb glamour i chill-out de fons.
Tots amb algun famós camuflat entre les taules. I torna la llum màgica.
La que pinta la mar de tonalitats blaves, cels, verdes i negres.
La llum que et deixa mirar i veure.
La llum que m’ha fet surar aquest projecte,
fent descomparèixer els empegueïments.
La llum que m’ha aclucat un ull, un peu i un tresor.
I ara què? Seguir vetllant els somnis perquè no es facin mal.
Ara sense distàncies.
Tornar a comunicar-nos amb els cossos.
Tornar enlairar-nos. Tornar navegar.
Allunyar-nos.
Tornar al principi, sempre des del final.
Pujar al vaixell Martin i Soler
escoltant l’Adeu i el Fins Aviat.
Mai se sap.
Tornar a casa.
Sense sabre qui o què t’hi esperarà.
Una altra vegada un estiu per davant.
Una altra vegada una vida per muntar.
Una altra vegada el contador a zero.
