El lado oscuro
Vull fer un reconeixement social a tots els tios bons que han vengut a Eivissa de vacances o de “despedida de soltero”. Moltes gràcies per alegrar-nos la vista allà on anem; al cine, al super, a la platja, a la disco… (És increïble! Són per tot!). Vull donar també l’enhorabona a tots aquells que es deixen la pell a la pista del “Bora-Bora” lluint els seus cossos esculpits amb hores de gimnàs. No sé a qui donar-li les gràcies per aquestes hores de plaer visual amb el que ens estan delectant.
Ai… Quantes vegades es deuen repetir les al·lotes “Jo soc fidel” per no caure en la temptació? Jo ja m’ho he repetit mils de vegades però es fa difícil… Entre períodes tan llargs de sequera sexual i que una no és de pedra… A més, l’estiu i la poca roba no ajuden gaire… M’ho repetiré una vegada més: “Jo soc fidel”.
Bono, bromes apart, posem-nos sèrios. No me podeu negar que amb la temperatura ambiental ha pujat també la temperatura corporal. Fa dies que els nivells hormonals han sobrepassat la mitjana i es fa difícil parlar d’aquella Eivissa blanca i encisadora, quan ja hem caigut tots en la xarxa del “lado oscuro” eivissenc… No sé que ens passa, serà que estam vivint la nostra segona adolescència i ens costa més controlar els impulsos sexuals? Algú té una explicació lògica i coherent?
Jo necessit confessar-me públicament. He pecat: he escoltat i ballat música “xumba-wamba” durant (moltes) hores, he begut (molta) sangria caríssima, m’he fet passar per eivissenca per entrar gratis a les discos i he nedat a Figueretes. M’he convertit en una d’ells! SOS: m’he convertit en guiri!! Algun expert pot dir-me quants Pares Nostres i/o Ave Maries he de resar per tornar ser una persona normal? Moltes gràcies per la vostra ajuda!
Contador a zero
Se’n ha anat la Eivissa del misteri. La que em va encisar.
La que es mostrava baix la llum de la lluna.
La que es mostrava en silenci.
Han desaparegut els cartells de “Cerrado por vacaciones”.
Han arribat els openings. I Eivissa ha deixat d’hivernar.
El desfase ha arribat; només ressonen els noms de grans discoteques
en boca d’anglesos i alemanys,
mentre els italians envaeixen tots els carrils amb les seves motos.
Ha arribat l’altra Eivissa. La famosa. La coneguda. La internacional.
La mateixa que tan rebutgen els natius d’aquesta illa blanca.
Arriben els dinars i sopars d’acomiadament.
Tots a restaurants de moda i cars. Tots amb glamour i chill-out de fons.
Tots amb algun famós camuflat entre les taules. I torna la llum màgica.
La que pinta la mar de tonalitats blaves, cels, verdes i negres.
La llum que et deixa mirar i veure.
La llum que m’ha fet surar aquest projecte,
fent descomparèixer els empegueïments.
La llum que m’ha aclucat un ull, un peu i un tresor.
I ara què? Seguir vetllant els somnis perquè no es facin mal.
Ara sense distàncies.
Tornar a comunicar-nos amb els cossos.
Tornar enlairar-nos. Tornar navegar.
Allunyar-nos.
Tornar al principi, sempre des del final.
Pujar al vaixell Martin i Soler
escoltant l’Adeu i el Fins Aviat.
Mai se sap.
Tornar a casa.
Sense sabre qui o què t’hi esperarà.
Una altra vegada un estiu per davant.
Una altra vegada una vida per muntar.
Una altra vegada el contador a zero.
Durant tot aquest temps…
Aquella nit la bombeta de la lluna estava fusa i va caure una estrella només. Va cremar el cel mentre es fonia i ningú la va recollir. Ningú va anar a cercar-ne la pols. No se sap on va anar, ni on va caure. Aquella mateixa nit vaig experimentar una sensació incòmoda que m’enrampava l’estómac. El meu pas per l’IES Sa Colomina arribava a la seva fi i m’esperava un llarg procés de fer i desfer maletes de camí a casa.
Però, quan hi ha la Conselleria d’Educació per enmig, mai saps el que t’espera… Quan és ella la que decideix per tu, no saps on acabaràs ni de que exerciràs! Jejeje! Per això, van ser només 10, els minuts que em van donar per despedir-me i partir cap al meu nou lloc de treball: tutora d’un grup de 26 nins de 2n de primària (també a Vila)! Sí, si! 7 anyets tenen i un cul bastant inquiet!
Encara estic aterrant i assimilant-ho tot, perquè aquí no hi ha treves, ni temps d’adaptació ni res per l’estil! Aquí t’amollen al camp de batalla, sense armes, i sobreviu qui pot! Té la seva gràcia! Però experiències d’aquestes, enguany, no en vull més, gràcies! Per regalar i vendre! Jejeje! He passat del bioritme d’una aula ASCE “cumbayà” (per dir-ho d’alguna manera), on la pau i la felicitat era el principal objectiu, a la jungla de primària, on aconseguir tenir els alumnes asseguts 4 minuts seguits és tota una “hazaña”! Jejeje! Però també és molt divertit! I començar de zero (companys, alumnes, feina…) sempre té una part positiva, així que, “pa’lante como los de Alicante”! Jejeje!
Tot aquest temps d’absència, no és només per això… També m’he Portaventuritzat, he desembossat els meus chakras assistint a ioga i m’he fet jugadora de volei-platja “pofessional”!! Jejeje! També he visitat alguns dels mil llocs esplèndids de Barcelona, he celebrat a Canaletes el 2-6 del Barça i he gaudit de companyies increïbles, amb qui la comunicació sortia del cor, no de la gola.
I després de tot això, m’esperava l’ambientació eclipsant de l’Eivissa Medieval, on vaig descobrir que unes botelles d’albarinho i una guitarra desafinada, donen per molt! Bici per amunt, bici per avall i l’agenda full: concertillo en directe en un pub irlandès, excursió en cayak, paella de valencians…
Després de 8 mesos ja, en aquesta illa adoptiva, he aconseguit desaferrar-me d’aquells pensaments amb els que no m’hi sentia identificada. I amb el primer bany d’aigua salada i gelada m’he desarrufat; he abandonat totes les tensions que no deixaven evolucionar les meves sensacions cap a emocions, i han acabat sent sentiments…
*-)·(-*
Vetllo els actes que socarrimen la meva innocència
i llenego sobre els teus arguments.
No puc dar condescendència durant més temps.
Necessit enganxar-me a la vida
i trencar la gratuïtat amb la que em critiques.
Jo estic callada, però no soc muda.
Mostro els meus pensaments i els alço ben alt,
per donar-te el plaer d’etiquetar-me de rara.
Tot perquè tenc el cos ple de taques de papallona.
Llàstima que no sigui contagiós.
Llàstima que no pugui mantenir-me en l’equilibri,
a la vora d’un cor tan enrevessat.
M’escorxo a mi mateixa per llevar-me la pell
on tu hi has sembrat espores de ràbia.
M’arrabasso la vergonya,
i faig el que puc amb el que tenc.
Perquè hi ha colors obscurs,
però no són negre.
Es cerquen musses
No és que les musses ens hagin abandonat. Tampoc és que les hagem hagut de despedir amb tota la problemàtica de la crisi. És què estam intentant fer un canvi de plantilla perquè pensam que seria bo que entrin aires nous a l’empresa. Ara cercam musses amb debilitats, que no posin traves ni límits a les seva creativitat. Ja ho sabeu, no és d’estranyar… Cercam les típiques musses enamorades del cel, la lluna i les estrelles. Aquelles que anaven per a astrònomes però algun petit detall, perceptible o no, va fer que el seu camí es desviàs i acabassin treballant en el respectable món de la mussa. O les típiques interessades en la natura, aquelles que sembren perles dins cossiols i aconsegueixin que brotin, fins i tot, les perles emprenyades. Les interessades deixau, per favor, el vostre currículum aquí.
Mentre esperam les vostres respostes vos contarem com segueix el seu curs la vida eivissenca. Seguim amb les piles posades fins esquinçar-les; hores i hores de formació per seguir escalant llocs a les llistes, despedides aplaçades (com a mínim 13 dies) i un company nou d’aula que nom Beethoven, és blau i viu baix l’aigua. Ja es respira l’ambient primaveral a tota l’illa pitiüsa i el cotarro s’anima encara més: festa anys 80 a ritme de Verano azul, Abeja Maya, Hombres G i Europe, festa Flower Power amb el Plus pa’l salón, partits de voley-platja disfrutant de les temperatures primaverals, Olimpiades Pageses a Formentera… Vila s’engalana per rebre els primers turistes, majoritàriament de la tercera edat. I jo, envejosa, aniré engalanant el balcó del camí recorregut.
