A la lluna amb una escala

Atraca’t, seu una estoneta devora jo que te contaré una història…

Vet aquí una banda sonora d’una vida qualsevol, una BSO com li diuen avui en dia, una que enrevoltava la vida d’una persona, no només en els seus moments de dutxa sinó les 24h dels dia. Li direm X per dir-li alguna cosa… Aquesta banda sonora estava formada per un caramull de cançons, cada una d’elles amb un ritme i una melodia completament diferent. I, per moltes ganes que ens faci, ara no tenim temps de parlar de cada una d’elles, així que avui ens dedicarem a una melodia molt especial. Una cançoneta molt senzilla formada per tres acords; SOL, DO i RE en aquest cas. Diuen que les millors cançons estan formades només per tres acords… Aquests acords es combinaven cada dia i li omplien la vida de notes a la persona X, a vegades una mica desafinades i a vegades en tonalitats distintes, però la majoria de vegades, sense tenir cap noció ni una de música, creaven una melodia fascinant que sonava en tot moment…

Si, nines… perquè sou una melodia molt important en la banda sonora de la meva vida que sona quan ploro i voltros reis o quan ric i voltros plorau! Jejeje! També sona quan ens atiborram de pa i nocilla perquè “la vida no está hecha para contar kalorias”! I quan parlam d’aquests amors que van i venen, venen i van, van però no venen i venen però no van… Sou un “quesito” molt important del trivial de la meva vida, formau part dels records més polsosos i ensucrats i vos enyoraré molt en ser per les terres incas!! Vos estim molt trio!!

P.D: A la resta de melodies i quesitos de la meva vida, no vos enfadeu ni toqueu desafinats perquè també vos enyoraré miiiil!! (Especialment a tu, gordo, perquè les relacions amor-odi existeixen i la nostra és la millor!!)

Tenia un nus al cor com el príncep dels contes que li contava en Gigi a na Momo. Li havien desfet moltes vegades però amb el temps, no se sabia com, el nus tornava aparèixer. Així que un dia, cansada de tot, amb un acte impulsiu i no pensat, va llançar el seu cor al forat del metro amb tots els seus nusos, fermats i desfermats. Va fer un alè pel pes que s’havia llevat del damunt, però quan es va girar per asseure’s al banc i gaudir de la seva lleugeresa, una veu aspre i greu li va dir “Està prohibit llançar les penes al metro, li hauré de posar un multa!”. I sense donar-li temps a reaccionar li fa entaferrar un paperet rosa de 600 euros. El va collir sense poder assimilar res del que estava ocorrent en aquella escena surrealista i va caminar cap a casa oblidant el recorregut que havia de fer en el metro.

Com pagaria tal quantitat de diners?? Hauria de vendre la seva col·lecció de somnis?? Hauria de llogar la seva rialla durant unes hores al dia?? En aquell moment s’empanedia d’haver-se desfet de les seves penes i tristeses, no sols per la multa de quantitats industrials, sinó perquè eren aquelles les que l’havien ajudat a passar la síndrome d’abstinència “de fer el vago”. Gràcies a elles havia après a ser una gran alquimista i convertir petits “mejunques” en grans pòcimes per arribar a ser feliç. I ara que ja no les tenia aprop enyorava estar trista; sabia que aquestes l’havien convertit en una addicta a la vida.

Benvolgut company,

T’escric per contar-te que ahir a la nit va venir en Peter Pan a fer-me una visita al pis. Perquè no hi hagi confusions, t’he de dir que era el de veres, no el de Disney ni qualsevol altre imitador. Aquell que vivia al país “Mai Més” i que va sorgir de la deliciosa imaginació de James Barrie.

No va tocar al timbre, sinó que va entrar per la finestra de la meva habitació per no perdre la costum. Vàrem prendre quatre cervessetes i em va contar que just acabava d’arribar de lluna de mel. Havia anat al “Caribe” amb la seva 5a esposa i volia mostrar-me les quatre fotos que havien fet per allà. També va contar-me que s’havia comprat un xalet a fora vila on hi vivia amb la seva darrera dona. I em va dir que els caps de setmana anava a visitar els seus fills de matrimonis anteriors com molts dels homes d’avui en dia de quaranta i pico d’anys…

És el de sempre, amb més canes i arrugues però el de sempre! Bé, ara s’ha fet vegetarià diu… Em costa creure-ho perquè li encantaven les parrillades, però supòs que la seva darrera esposa hi té alguna cosa a veure perquè em va contar que era adicta al tofu. S’han apuntat a ball de saló i cada dissabte van a la discoteca a mostrar als amics els passos nous que han après. Em va confessar que també ballen “regueton” i que gaudeixen de nits de sexe increïbles que fins i tot posen els pels de punta als veïnats!

Però em vaig quedar una mica preocupada… Va venir amb les ulleres de sol posades! Ell va justificar-se dient que el sol li feia molt de mal als ulls… Però des de quan el sol fa mal als ulls a les tres de la matinada? Si la lluna ja li ha robat tot el protagonisme!! Puc gairebé afirmar que s’havia passat 24h seguides plorant… Malgrat la seva nova vida està trist, enyora massa coses dels país de “Mai Més” i no sap cap recepta màgica que l’ajudi a recuperar-les…

I jo hem demano, que serà de nosaltres, dels que ja hem perdut la infància i tan sols l’anhelam, si fins i tot en Peter Pan (el nin que no volia créixer) s’ha fet gran?? Estimat company, si saps com ajudar-lo no et quedis amb les ganes de fer-ho…

        Obro un ull. Diviso la claror del dia pels portellons de la persiana. Maleeixo l’alarma del mòbil amb els tres primers insults que se’m passen pel cap a les 7 del matí. Ja no repicarà més avui. Aquest és el ritual del 82′3% dels matins de la meva vida. Així que, puc assegurar que he après a odiar amb totes les meves forces aquest so estrident que s’apodera de la serenitat de la meva habitació cada matí. Tant se val si el somni interromput era una malson o un somni eròtic; avui hi ha examen.

        A les 7 del matí és l’hora dels relleus a casa. Mentre uns s’aixequen per gaudir d’un dia intens, els altres colguen els ossos després d’una nit solitari de televisió, ordinadors i consoles. Una dutxa curta, però suficient per fer la darrera repassada mental en aquells conceptes que ahir a la nit no podies comprendre de cap de les maneres. I, evidentment, no ha ocorregut cap miracle; segueixes sense comprendre’ls.

        Al metro, observant les cares, me’n adono de que hi ha cossos i ulls que han dormit tant o menys que jo. El jove del seient del meu costat dret, apart de tenir la mirada perduda i estar a un altre món, confia en que el professor s’hagi posat malalt i els posin a tots un aprovat general. Sí… somia i segueix al teu món… jejeje! Avui, ni tan sols m’he esforçat per no caure en la temptació de pujar per les escales mecàniques. Un badall i una visió panoràmica de tots els meus “empastes”.

        I per aquelles coses del destí supòs, aquelles que no puc ni vull explicar, el jove del seient del meu costat dret fa el mateix camí que jo dues passes per davant. I em trobo en aquella típica situació en que necessites, o bé, alentir el pas per no parèixer que l’estàs perseguint o bé accelerar-lo i avançar-lo. Evidentment, he optat per la primera opció, necessitava 250 segons més abans d’entrar en el meu edifici i disposar-me a realitzar un examen amb les preguntes més inesperades mai imaginades.

        Després del moment típic post-examen en que, gràcies als comentaris dels companys, te’n adones dels desastres que has fet, necessitava arribar a casa. Necessitava reposar la meva mà esbraonada i buidar el meu cap saturat per tornar a omplir-lo amb nous conceptes. Unes neurones alterades i una necessitat immensa de prendre un bany. Per què? Per què aquesta necessitat si mai l’he necessitada? Si ja no record la darrera vegada que vaig fer-ho, si és que ho he fet mai… I no volia sols un bany, sinó també sals minerals, espelmetes, música i si pot ésser xampany, substituïble per cervesa. Però, és clar, això no ha sobrepassat els límits de la meva imaginació… L’explicació és ben senzilla; en aquesta vida sempre vols allò que no s’oferta en el menú del dia, allò que només surt a la carta. I jo no em puc permetre dinar de carta…