A la lluna amb una escala

Hola bona gent!!

Ja sé que estau preocupats perquè no don senyals de vida! Però no hi ha cap motiu per estar-hi! Soc de vacances! Estam recorrent el Perú i disfrutant-ho molt! Tot d’una en arribar intentaré escriure alguna coseta perquè el meu capet fa fum! Són tantes sensacions, emocions, sentiments… Tenc un cambuix de pensaments i moltes ganes de compartir-los amb tots voltros!!

Bitxos! Cuidau-vos molt i sigueu feliços!! Fins aviat! Vos tenc preparades unes fotitos increibles… jejeje! Bexiiiiiiiiiiiiiiitos! Vos estim miiiil!

Gairebé no me’n adono i aquesta ja és la meva casa. Vivim el dia a dia com si haguéssim de restar aquí per sempre, com si el nostre pas no fos fugaç. Observam, curiosos, el que ens ofereix el dia a dia. Quin serà l’aprenentatge, la reflexió, la incoherència, la mirada… que ens robarà uns minuts de somnis cada nit abans de caure al pou de la foscor i dels ulls closos. Mirant al sòtil, des de la meva llitera, és el moment d’assimilar tot el que m’està envoltant i penetrant. Tot el que, inevitablement, atravessa la meva pell per arribar allà on sols s’hi pot accedir amb entrada o VIP. Així i tot, algú manipula la meva ment durant la nit i soc a Mallorca i soc amb voltros i soc amb tu. Massa temps per pensar, massa estímuls per reflexionar, massa ocasions per errar, massa moments per tornar-se bojos…

A tu, que vaig dir-te que t’estim, no vull que ho oblidis.

A tu, que mai vaig dir-te que t’estim, per por, per falta de temps, perquè no em vaig atrevir, perquè creia que no era cert, per falta de moments… vull que sàpigues que t’estim.

A tu, que vaig dir-te que no t’estimava, no era cert, vull que sàpigues que t’estim.

A tu, que encara no t’he dit que t’estim perquè encara no t’estim, vull que sàpigues que t’estimaré.

He tengut un petit problema i estic molt trista… He perdut gairebé totes les fotos d’aquests dies per un rollo raro que no vos explicaré ara perquè vos aborririeu… Però bé, aquí vos penjo tres pinzellades poc representatives d’aquests primers dies… Perdonau-me per les faltes d’ortografia, és aquest teclat! Que li fanten lletres i accents! jejeje! Bexiiiitos! I fins aviat!!

La primera foto són dos “papasitos” del meu “salón” (aula) : en Fernando i en Julian! No sé si me ficaré dins lios perque no he demanat permís als seus papis per penjar-los aquí… Ja ho vorem! És que són tan chéveres! jejeje!

Els meus compis de pis a La Peña! Marilen, Joan, Sabina i Jaume! Que wapos! I ens falta la “coordi”, na Cati, que encara no havia arribat! Tampoc tenc permís seu per penjar-los… Així que si no escric més pel blog és perquè m’han matat! jejeje!

I finalment els meus nenes a la classe de Música ballant dances peruanes! Duen el ritme a la sang! Jejeje!

Pareix mentida i ja fa una setmaneta que som en aquesta ciutat de la costa del Pacífic, Lima. Encara ara no me crec que arribassim sencers després dels mils problemes que vàrem tenir per arribar!  Primer una falsa alarma de que el vol s’ha tancat, després una segurata que ens amenaça amb no deixar-nos volar per colar-nos i finalment hores i hores infinites de retard tirats pels aeroports.

Una vegada que trepitjam l’aeroport “limeño” (a la fi!) un simulacre de maleta perduda (como no! La meva!) que per sort només durà uns minuts! Sortim per la porta i amb cara de despistats intentam cercar cares, cartells, senyals… que ens indiquin qui ens ve a cercar (cosa que no teniem gaire clara…). Finalment aparèixen uns cartells de benvinguda preciosos fets per aquells nins que encara no coneixem però començam a estimar. Aquell mateix vespre coneixem el que serà “canostra” durant aquests quatre mesos; un pis de “luxe” situat un barri “pituca” (pijo). Encara que més endavant, arrel d’un petit problema d’orientació amb un taxista, descobrim que no estam al barri que creiem (San Isidro) sinó més bé a un altre (San Borja).

Al dia següent visita per les escoles. A Chorrillos, barri on es situa l’escola Casa de Cartón, miro a la dreta i veig assentaments humans, una pobresa extrema sense aigua tan sols i amb tot tipus de necessitats. Miro a l’esquerra i veig un barri residencial amb cases de luxe i dotat de seguretat per tot arreu. Comencen els contrastos impossibles i incoherents només creuant una carretera. A Magdalena del Mar, barri on es situa el JAE (la meva escola), començo a habituar-me a la vida que m’espera. Entram a l’escola i no feim més que rebre abraçades de nins i mestres dels que ni tan sols coneixem els seus noms. Crec que en aquest precís instant vaig començar a admirar la tasca dels mestres i dels infants del JAE.

Començava la convivència a un món nou, Perú, i a un microcosmos particular; el nostre pis. Lloc on hi ha regals continus de dosis de rialles gratuïtes enmig de festivals de l’humor, cantades, balls amb taronges, “bachatas”, “cocinitas”, intents inútils de llevar la pudor d’humitat del pis i primeres compres de menjar en quantitats industrials. Un mà (o dues!) quan estàs apunt de pegar-te una castanya en una roca (no és una metàfora…)! Sempre atents! Jejeje! 

Els nostres estómacs ja han superat totes les proves a les que han estat exposat; menjar per aquí i per allà i ja ho veurem, chifa (mescla de menjar xino i peruà), tamales, anticuchos, postres pel carrer, “jugos” al mercat… I ningú ha caigut encara! Jejeje!

I per si faltava qualca coseta; FESTA!! Arribam i La Peña! Imaginau-vos “Noche de Fiesta” al pati d’una escola “solo para adultos”. Cançonetes, balls, espectacles… enmig de “tragos”, cerveses, menjar i “reguetón” on els mestres bàsicament es desmelenen una mica… I el dia següent no hi ha escola… Ejem… Resaca alomillor??

I el cap de setmana cap a les Illes Ballestas (Paracas)! Feim un tour en plan “guiri” que inclou veure llops marins, pingüins (perquè no només n’hi ha al pol sud!), mil i un ocells “fabricadors” de guano, flamencos… Suposadament també dofins i balenes però encara les esperam… Jejeje! El tour, “amigos”, també inclou una passetjada pel desert, una excursioneta en barqueta i una altra en bus. Què vos pareix??

I ja per acabar, vos diré que no passeu pena per jo que tot va bé malgrat la nostra tendència a ficar-nos en zones perilloses (robatoris, prostitució, violacions, secuestraments…) bàsicament per ser “novatos”. Es vera que hem ficat qualca vegada la pota però anam alerta! No passeu pena! Bé, bona gent, esper que per allà tot vagi genial i que disfruteu del sol i la platjeta (cosa que aquí no podem fer!).

Moltíssimes gràcies per tots els comentaris! Sou uns sols! M’encantaria poder contestar-los un a un però ara mateix no puc… Sorry!! Mil i un bexiiiiiitos i abraçades!! “Cuidense”! “Qué chévere!”

P.D; Mooolts d’anys a los cumpleañeros; Joan Garau i Pau Oliver!! Estas són las mañanitas que cantava el rey Don Juan, etc. Bexiiitos bombonassos!

P.D.”; Proximament fotiiiiitos!!