A la lluna amb una escala

Caos. Crits. Tremolor.

Perú està sofrint una gran sacsejada. Massa morts injustes, massa gent sense llar, massa infants traumatitzats, massa ferits irreversibles, massa pors acumulades… I nosaltres dins la nostra bombolla, al nostre pis de San Borja, on ens escarrufam, ens lamentam i ens indignam de manera impotent. Sento i sé que res puc fer per canviar les coses, massa ambiciós, se’ns escapa de les mans… 400 ml de sang, unes capses de llet, roba d’abric… Això és tot el que puc oferir mentre el meu cor està sent bombardejat amb imatges dures, cruels, reals i en ocasions sensacionalistes…  Telefonades desesperades des de l’altre costat de l’oceà que supliquen que tornem, e-mals desbordants de preocupació, un passar pena constant… Estam bé, encara que no podem evitar que els nostres pensaments es cobreixin de tristesa i impotència.

És cert, no és una pel·lícula això, però nosaltres seguim a la nostra bombolla, la que ens protegeix de terratrèmols i pensaments negatius; el nostre pis de San Borja…

I segueixo amb les meves converses nocturnes amb el coixí i amb les urgències de parlar amb algunes persones que es troben a hores llum de mi. Necessitats no cobertes que es cobreixen amb els records.

Ens emocionam i intentam fer un rècord guiness d’hores d’autobús… Ens xupam 8-9 hores més fins a Màncora i les afegim a la nostra conta. Es troba a la costa nord del Perú i és una espècie de “picadero” internacional, amb alcohol, regueton i maria. Encara que noltros aprofitam el lloc per fer el vago, prendre el sol i pegar capficos. S’acosta el final del nostre viatge i necessitam una relació simbiòtica amb les hamaques de l’hostal. Jejeje! I ja que som pel nord aprofitam per anar fins a Zorritos per resoldre assumptes pendents d’un dels nostres companys abans de tornar cap a Lima. Pujam al bus que ens retorna a la nostra vida que a poc a poc es va fent monòtona. 

Després de 15 o 18 hores d’autobus (ja no ho record) arribam a canostra per fer coa per dutxar-nos i rentar les tones de roba que ja fan massa pudor. Crec que no hi ha paraules ni imatges que puguin transmetre fidelment els meus pensaments o les meves sensacions. O potser simplement jo no trobo tot el que necessito per fer arribar tan enfora tot el que es remou dins mi, encara que ara mateix és el que més m’agradaria.

Consumin el nostre darrer cap de setmana de vacances i retornam a l’escola per endinsar-nos de ple en l’apassionant món de la programació! Jejeje! Seguim sense vida social dedicant-nos gairebé de manera exclusiva a les escoles… Però a la mínima que podem aprofitam per passejar per museus, pel centre de Lima o seguir anant a projecció social. I com no! De festa! Aniversaris, festes d’inauguració de cases, un concert a una discoteca… qualsevol excusa és vàlida per aprofitar per anar a ballar i deixar de menjar-nos el cap una bona estona! I les hores dels vespres s’escurcen gràcies a converses absurdes, filosòfiques,  anecdòtiques o il·luminades per espelmes,  que obrin les portes dels cors dels altres. Algunes vegades tocant a la porta i esperant respostes fins que ens hi deixen entrar. Altres jugant a tocar baula i fugir corrent.

La ciutat ens engoleix. Ens contamina els pensaments i les mirades. Necessitam aire nou, net i pur, que no ens destrueixi l’essència humana, aquella que ens permet somiar nit i dia. I decidim anar a córrer món, aprofitar els dies contats que tenim de vacances i passejar per l’enorme Perú que va més enllà de la Lima que coneixem.  Així que ens posam mans a la tasca amb la guia per dissenyar la ruta que millor ens pot anar. La veritat és que, malgrat tot, la planificació no va ser molt exitosa i el resultat final va ser un bitllet d’anada cap a Huaraz i un “ja ho veurem”. 

Després de  8 hores ficats dins aquell bus semicama, un piscolabis per sopar i una peli terrible, arribam a Huaraz. Cercam desesperats el Huascarán, la muntanya més alta del Perú. On és? Com pot ser que 6000 i pico de metros s’hagin amagat? Impossible que jugui a “l’escondite” un glaçar d’aquestes dimensions!! I de cop i volta apareix a través del vidre de la finestra del taxi. La primera impressió em murmura amb un crit que soc un gra de pols enmig de la immensitat del món.  El meu metro seixanta i pico poc o res té a fer al seu costat!! Jeje! La curiositat impulsiva per voler conèixer i descobrir es desperta més que mai! Obro els ulls fins arribar al punt de sortir-se de la cara per no perdrem ni un detall. Ni un! Sento tots els sons, tots els colors, totes les fesomies, totes les mirades… No és moment d’escatimar amb els sentits. Vull tocar i percebre tots els racons d’aquest paisatge que m’envolta i em retorna part de l’aire que necessitaven els meus pulmons. Per tots aquests motius i mil més, els quatre dies que passàrem a Huaraz foren com aquella mel que tastes i t’agrada tant la seva dolçor que en vols més. Foren intensos i sense aturall, però no em cansava de demanar-ne més d’aquella mel que cobrava forma de passeig en cavall per la Quebrada Isinca, trekking fins a la llacuna Churup, rafting pel riu Santa o banys termals a Monterrey.

I carregats de noves cares i 127 e-mails partim cap a Trujillo. Continuam afegint hores d’autobus a la nostra conta que just just acabam de començar. Arribam a l’hostal Clara ben prestet. Na Clara és una dona molt peculiar que ofereix una llar càlida a ànimes perdudes com les nostres! També ens va oferir el seu servei de guia per les ruïnes de Chan Chan i, evidentment, no varem poder dir que no. Un servei que incloïa anècdotes de la seva vida personal i unes 300 explicacions inventades o fora de lloc. A Trujillo, precisament, és on comencen els primers problemes intestinals d’alguns membres de “s’equipo”…  I és aquí també on coneixem sor Maria!! Una mongeta de Santa Margalida que viu a Perú des de fa molts d’anys! Un altre personatge que dóna per xerrar-ne molta estona, però només vos contaré que és capaç d’aturar tres combis ella tota soleta!