A la lluna amb una escala

Aquí, enmig de la selva, ja han arribat les hores fosques de la nit i la rutina nocturna ja no és la d’ahir, ni despús-ahir… Però vulguis o no, el protocol de cada vespre s’ha fet necessari, per aquest motiu aquesta col·lecció de moments als quals no puc deixar de donar voltes.

Tanco la porta del pis i no sé ben bé encara on vaig ni a que fer, però de cop i volta he acabat enmig d’una ciutat de la selva amazònica. Avui vespre, com a benvinguda, han caigut quatre gotes amb la típica olor a terra banyada. I de cop i volta aquelles gotes insignificants s’han convertit en una barrumbada, encara que aquí li diuen “pluja tropical”. I les meves orelles disfruten escoltant els trons i la pluja, i els meus ulls s’il·luminen amb l’energia dels llamps.

Demà serà un dia intens, llarguíssim amb estones interminables… Dormir poques hores, massa activitat, poc menjar, massa calor i disfrutar d’una comunitat indígena (San Francisco) de fotografia de Nathional Geographic.

Tot, aquí, va més enllà de les activitats programades. No sols és pescar i arrugar-se com una pansa dins la llacuna. No sols és esgotar-se amb l’assaig de les dances “shipibas”. No sols és convertir-nos en artesans i fer collars i pulseres amb llavors. No sols és aprendre a saludar en shipibo o adquirir un nom shipibo autèntic com SUNQUP MEA. Va molt més enllà. Són mirades curioses, paraules fora de lloc, llegendes selvàtiques, instants màgics… Hi ha contínuament una vida de carrer que m’encanta i em retorna, en certa manera, a les nits d’estiu de la meva roqueta. Nins que juguen gràcies a les energies “inacabables” que poseeixen, padrinetes prenent la fresca al portal de casa i joves festejant a les fosques, d’amagat dels seus pares. Aquella primera besada amb gust de pluja. Una pluja que he tengut l’oportunitat d’observar.

És un procés gradual que comença com si arribàs el dimoni. El cel es torna de color gris cendra intens i aquest es multiplica per tres. Els núvols juguen a encalçar-se empesos per la força dels vents, i la pluja, sense avisar, et golpeja amb intensitat, mullant tots els espais dels teu cos. I tu només tens ganes de ficar-t’hi i quedar-t’hi davall una bona estona sense passar pena de res. Sense haver de sortir corrent a cercar la capelina, simplement restar-hi davall sentint el goteig intens que mulla tots els espais del teu cos, descalça dins els baciots.

I així com passen els dies deixa de ploure. Se me fa estrany que els nins no vagin xops i que els baciots s’estiguin eixugant. Encara que això permet un espai lliure en el cel per la lluna i les estrelles. El sol s’en va a “retiro” i s’albira aquell formatge enorme al que s’hi arriba amb escala. Bon vespre per demanar desitjos a les estrelles i contar llegendes de fades i follets.

I així consumim els minuts d’aquesta setmana enfora de la contaminació de Lima, enmig de ranes que no es converteixen en prínceps, enmig de cuques de llum que es confonen amb ulls de moix, enmig de sons i renous de caixó… Ambient propici per créixer i seguir somiant del color més acolorit, del sabor més asaborit, del perfum més perfumat, de la carícia més acariciada…

Jo intentant escalar una paret després d’un dia intens de tatano i la nostra family de Huaraz!

Un Deu de les ruines de Chan Chan (Trujillo) i la

 ciutat de fang. A la dreta una dona andina auténtica!

El Huascarán!

Una cascadeta que ens duia a la llacuna Churup (és la d’abaix)! Per aquí hi várem pujar!

Nosaltres als banys termals de Monterrey! L’aigua és axocolatada pel ferro!

 Llacuna Llanganuco (Huaraz)

A Màncora fent el vago i fent de guiriiiis! jejeje!