A la lluna amb una escala

 I ha arribat el moment dramàtic que li posa el punt (puntot) de tristesa a tota aquesta història. Aquell puntet que no m’atura de repetir amb veu de pito: “Pus mai més”. Quan el sento recordo el que va dir-me algú fa poc: “Qui conyo s’ha inventat paraules tan absurdes com pus, mai, sempre… ??” . Crec que aquestes paraules realment no existeixen. Hi ha res que duri sempre?? Sempre hi ha darrera el temps que ho va consumint i cremant tot com el foc al paper. El temps és cendra, no un rellotge d’arena al que li pots donar la volta. Pur i dur consum de temps. I que és un mai? Sempre hi ha repeticions i segones vegades, no?? (Moltes vegades inoportunes, cal dir-ho… jejeje). Definitivament, paraules com sempre i mai són absurdes…

La vida no és una carrera de relleus en que algú et relleva. Un corre sol i bota totes les tanques que hi ha o apareixen. Pot caure i lesionar-se però ningú el substitueix. A vegades un sent que no pot córrer més, veu massa tanques tombades que han caigut amb una simple fregada. Un pot arribar a creure que no té forces per riure més de tantes llàgrimes que ha buidat. La mar està molt alta ja i encara seguim brotant rialles, així que tant puta no deu ser aquesta vida, no? I una això ho pensa a les set i mitja d’un matí qualsevol quan guaitant per la finestra d’un taxi veu un infant d’una escola d’educació especial dins una combi. I de cop, et llança una besada amb una rialla d’orella a orella. A qui no li alegra el dia aquest Bon Dia?

Estic gaudint al màxim d’aquests darrers dies, precisament perquè són els darrers, miro cap endarrere i no veig res més que experiències i persones que han valgut la pena. Mil coses que em confirmen la hipòtesis de que no he perdut el temps malgrat la vida rutinari que he aconseguit aquí. Les rutines són les que han fet això real, precisament per això, no em molesten gens ni una mica. Mecagons a les 7 del mati (és dur… jejeje), converses amb papis a través de “cuadernos de comunicados“, les salutacions dels meus nins amb un “Marga no te amargues”, les sopetes a Alfre2, els bolqués (fins dalt…) dels bebitos, els assalts a la gelera quan no hi ha res, les bromes fàcils sobre sexe, les nits loques de perreo (producto peruano!! jejeje), els coffees a l’starbucks i les besades de bona nit. Tot això multiplicat per 8627 rutines més que han fet tot això tan intens i especial. Canvis constants i adaptacions “al toque” (com diuen aquí) que fan que una es senti una mica esgotada psicològicament per la quantitat de percepcions i emocions que està absorbint el seu cos.

I ara comença un nou recorregut amb noves metes i objectius: viatjar a l’Argentina. Allà aniré assimilant-ho tot i ordenaré idees i pensaments (esper) gràcies a una visió distant i l’ajuda d’una persona propera (Yuyi t’estim miiiiiil ¡!). M’agradaria acabar això amb un GRÀCIES d’aquests gegants que es fan amb focs artificials, un gràcies que no m’atur de repetir malgrat soni típic i tòpic, un gràcies que tenc la necessitat de pronunciar: a s’equipo (crec que no fa falta dir perquè…), al JAE (crec que tampoc fa falta, no? ), a tota la gent que he conegut aquí i que s’ha encarregat de cuidar-me i a tota la gent que des de l’altre costat de l’oceà m’ha donat suport que engrescar-me en aquest repte.                          

                       Una abraçada enorme d’una no somiadora que no s’atura de somiar...

Fa dies, ja molts, vaig topar-me amb l’equador d’aquest viatge. Vaig atracar-m’hi suaument amb nostàlgia pel que significa la nostra trobada i vaig parlar-li, girant-me capendarrere , de tot el que havia trobat en el camí fins arribar a ell. Vaig parlar-li i parlar-li. No podia aturar-me de parlar d’aquells sentiments que feia temps m’acompanyaven i no veia. En aquest precís instant em va caure la vena dels ulls i vaig veure’ls. I a partir d’aquesta cita inesperada vaig començar a allunyar-me d’ell atracant-me al final.

Un final que vull evitar perquè em confirma que torno a casa. Una casa que ja no és la mateixa, una vida que sento que ja no em pertany. Ja no soc la mateixa. Necessito nous reptes i aventures per retrobar-me a mi mateixa. Com va dir-me un dia una gran amic meu (perquè t’agradi o no, ets un gran amic);m’he de conèixer i reconèixer.

Aquí em sento com a casa. És una família nova i diferent, és cert, però ha estat la meva família durant aquests mesos de continu aprenentatge personal. Han complert a la perfecció el seu rol de família, m’han donat classes d’auto-creixement, m’han guiat amb senyes, m’han regalat mapes del meu camí perquè no em perdi i m’han donat la mà quan m’acostava massa al precipici. Com he de voler desfer-me de tot això? Com he de ser conscient de que això arriba a la fi? Com voleu que no m’entristeixi al veure que aquesta història és mortal i el seu final ja és aquí? Sé que m’esperen mil i una aventures però no de la mateixa manera ni amb les mateixes persones que m’hansuportat (molt bé per cert… jejeje).

M’esperen moltes coses bones a Mallorca, altres no tant. Sé que no vull aturar de fer coses noves, entre elles anar a contracorrent, conèixer món, cors i pensaments. I sobretot, seguir rebent lliçons d’aquesta vida. Venc carregada amb una maletad’al·licients per seguir endavant, una maleta de records per reviure moments i mai oblidar, una maleta d’experiències que m’han fet obrir els ulls, una maleta de reflexions que m’han fet obrir el meu cor. Venc ambsobreprès, però no em fa de res haver de pagar els kilos de més perquè el que he palpat dins mi ha obert una part que creia que estava tancada en clau.

Venc mostrant-me de pit en ample.