Tenyint de colors naturals
Duc els peus xops de la pluja d’aquest matí,
no podia fer res millor que potejar un bassiot.
No m’estic queixant,
m’agrada aquest desenvolupament cap a la senzillesa.
Algú va piropotejar-me l’altre dia dient-me que m’estava enamorant d’ella
perquè em permet conèixer la biofília:
-Has abandonat qualsevol tipus de clixé i tabú!
-Sí, he deixat en repòs les meves veus internes.
Estic clapada de senzillesa per tot el cos i n’estic (fins i tot) orgullosa…
Les llaunes de sopa Campbell’s son pop-art,
així que no entenc que hi ha de dolent en la senzillesa…
El que em passava era que la nostàlgia em prenia massa energies,
i al cap del dia estava esgotada.
Ja no sabia si enyorava persones, llocs o moments
o si enyorava el punt de vista en que mirava aquelles persones, llocs i moments.
I són precisament aquestes reflexions les que han canviat la meva perspectiva.
És tan difícil sentir-se identificats amb el que érem, fèiem i vivíem.
Abans sentia que havia de passar contínuament els controls del radar social
per comprovar que estava complint a la perfecció el “manual de la bona pràctica”.
Aquell que indica tot el que socialment és reconegut i valorat.
Per això ara he après a regalar dades gratuïtes:
Què veig i miro? Què escolto i sent? Fins i tot, què penso i reflexiono.
Ningú ha de ser seduït aquí i ara, per tant,
tot tipus de resposta és vàlida en aquest diàleg escrit:
una omissió ambigua, un silenci temorós o una paraula incompleta.
Realment només estàs dient allò més rellevant perquè t’entenguin.
Ningú en sap res dels teus pensaments distorsionats.
I és que soc massa caparruda…
M’encaparrot en dissoldre’m en els tintes naturals
que acoloreixen els meus somnis…
Potser seria més senzill dissoldre’m en aigua i clorur de sodi…
Encara no he après que amb els colors s’ha d’anar alerta a l’hora de fer mescles.
La suma de tots els colors és negre?
L’absència de llum és negre?
Quins colors no he de mesclar si no vull obtenir el negre?
De quin color hauria de pintar les meves emocions
per ressaltar-les i deixar de dissimular-les?
Burgalesa al 33%
Surto al carrer i el primer que em surt dels llavis és una interjecció; Uuuuuufffff!!! Baixeta però intensa. Inicio els 20 minuts de passeig cap a la universitat, veig el termòmetre gran i imponent i em demano “Què se m’ha perdut aquí!?”. Temperatures baix zero i gelades que destrueixen les roses. No és res nou això de que a 0 graus l’aigua passi d’estat líquid a estat sòlid, és a dir, que la font de devora casa es converteix en una pista de patinatge en lloc de ser un safareig per ànecs. Les estalactites o estalagmites (en aquestes altures encara no sé la diferència…) pengen de totes les aixetes i jo em dedico a analitzar detingudament les cares de fred dels vianants. D’aquest pas obtindré tanta informació que podré fer una tesi doctoral sobre les postures corporals de les persones en situació de fred.
Realment, tot això son simples pretextos i/o excuses per anar a la recerca dels millors baretos bohemis per fer un cafè amb llet que m’encalenteixi les mans i el cos. Per una persona procedent d’una zona insular, on les temperatures són agradables, és dur haver de patir aquest fred petrificant, així que m’he comprat un vestit d’esquimal.
Segueixo “burgoseando” gràcies a la meva orientació intuïtiva que me du a tots els llocs on vull arribar malgrat sigui pel camí més llarg. I en aquests trajectes descobreixo mercats de segona mà, on investigant una mica hi trobes autèntics tresors, boscos insòlits d’arbres de fulla caduca extrets literalment del món dels contes, teatres i cinemes de projecció independent.
D’aquesta manera estic gaudint d’un curs accelerat i intensiu d’integració en la ciutat burgalesa. I una és capaç de convidar a ensaïmades, si és necessari, perquè et posin un aprovat! Jejeje! A més a més, també m’estic socialitzant. He passat d’acudir a llocs poc propicis per conèixer gent a acudir a les festes universitàries més reconegudes dins la ciutat de Burgos! Les festes de “Kimikas”! Amb una mica d’alcohol tots som simpàtics…
I per tots els que passaven pena de que acabàs davall un pont, vos diré que tenc casa! Petita, acollidora i disposta a hostejar visites. I malgrat estigui passant petits “estragos” econòmics ho tenc tot baix control. Demà tenc una entrevista de feina però he fet una llista d’alternatives per si un cas:
1. Tocar la guitarra davant la catedral (me tiraran monedes perquè m’aturi!).
2. Fer d’estàtua humana a la plaça major. (Mai ho he fet… Se deuen treure duros amb això?)
3. Vendre tots els objectes cursis del pis (patitos, quatres del Bon Jesús, figuretes de comunions…) al mercat de segona mà i reposar-los en tenir duros.
4. Altres opcions que no puc comentar en públic…
I fins aquí les ironies que descriuen les aventures que em proposa Burgos…
“No hay ninguna cosa seria que no pueda decirse con una sonrisa”
(Alejandro Casona)
Manual-guia sobre paràfrasis
A vegades són unes punyeteres i apareixen només per empipar.
A mitjan vespre per exemple. Avui vespre han tornat venir.
Eren tres; una verda, una taronja i una vermella.
Talment un semàfor.
I no han vengut a entregar-me paquets d’inspiració divina
aquesta vegada.
Les muses m’han regalat un manual-guia sobre
el que SÍ puc parafrasejar
i el que NO puc parafrasejar.
Si parlo d’ells no hi ha paraula que valgui, tan sols silencis.
Perquè és impropi filosofar sobre els que tan sols palpes en la distància.
Si parlo d’ell i jo, només conta el 50% de la història.
Perquè l’altra meitat se l’ha quedada ell versionant la nostra creació.
Si parlo de tu i jo, puc escriure contes i tu pots triar els personatges.
Vols una fada meravellosa o prefereixes un ogre poc higiènic??
Si parlo de tu i jo puc emplenar el nostre curriculum vitae
sense obviar cap apartat ni exagerar-ne d’altres.
A vegades em demano:
Quan has arribat perquè no t’he sentit obrir la porta??
Potser és queden més “t’estim”, dels que s’haurien de quedar,
a la punta de la llengua.
Demà a les 8 del matí tendràs la nostra història
sobre la taula del teu despatx.
Hi ha dies, i dies…
Hi ha dies en que et fa ganes torturar-te i deprimir-te. I cerques aquell àlbum de fotos polsós amagat dins un calaix. I maldament ho dissimulis saps perfectament quin calaix és, l’has obert tantes vegades! I et poses a mirar fotos de persones que fa temps que no veus. Observes com han canviat i te’n adones de que no saps que fan de la seva vida. Aquest ritual l’acompanyes d’aquell cd de “cançons-record” que encara et deprimeixen més. Bàsicament per posar una mica d’ambient en aquest moment tan melancòlic. I a sobre treus aquelles cartes (que també llegiràs) que algú va escriure’t un dia on et declarava el seu amor incondicional. I a més a més, fas una revisió ràpida dels teus anys d’existència i veus que no has fet, ni aconseguit, res rellevant que et pugui dur a ser una persona reconeguda, malgrat sigui post-mortem. I et cau una llagrimeta i una altra i t’envaeix la tristor i bla bla bla…
Per sort o per desgràcia hi ha dies d’aquests. I n’hi ha molts més dels que t’agradaria… Però avui no és un dia d’aquests. No, no, no, que no, que no! No, no i no!
Avui és un dia en que no escoltes cançons que et fan plorar, és un dia per escoltar aquelles cançons que et fan ballar en pel davant el mirall quan surts de la dutxa. “Espejito mágico, ¿ quién es la más bonita del reino?”. Avui ni et planteges preguntes com aquesta perquè és un dia per botar-se semàfors en vermell i fer les rotondes al revés i fent el pino! És un dia per anar a contracorrent i deixar-te de contraportades; directament la portada! És un dia per anar de llesta per la vida i si és necessari treure la teva vena de xula-piscina! És un dia per estrenar casa, ciutat, llençols i filosofia de vida. És un dia per tenir capritxos; una copa de vi amb pinxito, la calefacció al màxim, una masturbació i una pila de plats que es quedarà allà fins demà. Avui és un dia per caminar per aquesta ciutat medieval, desconeguda i freda sense rumb i ja ho veurem! Què és el màxim que ens pot passar?? Què ens perdem?? Idò ja ens trobarem!! Avui és un dia per anar sense sostens i sortir a trepitjar les fulles del carrer amb les sabatilles florejades. Au idò! Què te pareix? Me’n moro de ganes des que he arribat aquí! Avui és un dia per no escoltar cap “cuento xino” i per fer callar tots els complexes!! Ssssshhh!! Mutis tots!! Avui és un dia per aclucar un ull a la primera persona que dugui un jersei verd, escolti el seu mp3 i vagi pensant en els seus somnis.
Avui és un dia per fer les coses bé. Avui no fingeixo ni dissimulo. Avui no tenc por ni vergonya. Avui és un dia… Avui t’estim…
Rico, rico Arguiñanito!!
No heu fet mai això de montar-vos un dinarillo increïble amb quatre roïssos i restes perquè no es tudin?? Ella avui ha obert la gelera de la seva vida i després de tant de temps no hi quedava gaire cosa amb consistència… Però bé, això és el que hi ha! I sense seguir cap recepta ja escrita ha començat a cuinar la seva vida amb els quatre ingredients dels que disposava. Amb una micona de sal i unes espècies aquesta mescla suculent i improvisada s’arregla! I després del menú delicatessen, a netejar el seu somriure, que demà l’ha de tornar utilitzar.
I és que per cuinar la vida no és necessari ser un gran cuiner ni un chef de primera, simplement has de seguir la primera llei no escrita de tota persona que entra dins una cuina (sobretot si és la cuina de la vida): cuinar amb amor! Posa-hi “tropezones” d’amor! Jejeje!! (Noltros ho fèiem a Lima i funcionava!!). I no em refereixo a l’amor de les pelis, ni al de les novel·les romàntiques, em refereixo a aquella abraçada que no feies contes donar, aquella paraula que no pensaves amollar, aquella mirada que no volies atrapar… Dóna-la, amolla-la, atrapa-la! Crec que aquesta és la millor manera per despullar somnis i llevar les teles polsoses amb les que els hem disfressat i cobert durant tant de temps…
