A la lluna amb una escala

-Ves pensant l’abecedari i jo et diré “ja” quan t’hagis d’aturar, vale?- li diu ella.

-Vale, ja començo, eh?- respon ell.

-Ja!

-Tan aviat?? D m’ha sortit!

-Una paraula que comenci per D. Pensa que ha de ser alguna cosa que tengui relació amb el que has sentit aquests darrers dies després de tornar de Perú, eh?

-Sí, sí, pesada! Ja ho sé!

DistanT – T‘ enyoR – Reviure

-Molt bé! Ara jo!

-Ja!

-M’ha sortit la N

NostàlgiA (irreversible) –AbraçadeS (substituint paraules) –Silenci (callat)

-A què jugau? Jo també hi vull jugar!

-Venga, vine! Pensa una lletra

-Mmhh… C!

ContradiccionS (contradictòries) – Suc de mI (exprimint fins a la darrera gota dels meus sentiments) – Intensitat (de vincles afectius)

Si no existís el silenci no ens callaríem, si no existissin les paraules no ens parlaríem.

Si ara em proposassin fer un autoretrat no sabria per on començar, realment ara mateix no sé si soc la persona que millor conec o la que menys conec. Només sé que duc penjada una etiqueta de FRÀGIL que em varen aferrar a l’aeroport de Lima i que no m’he llevat encara..

Fa només 168 hores que estic trescant de nou per la roqueta, és a dir, 10080 minuts (i ja no em faceu calcular els segons… jejeje!), per arrodonir diré que fa una setmaneta. I quan penso en la manera en que he consumit aquest temps veig que he començat a fer-li cas a un consell que vaig llegir; “lleva-li les piles al rellotge!”. Sent que vaig fora temps, m’he oblidat una mica massa d’ell i supòs que el fet de sentir-me tan desubicada ara mateix hi té alguna cosa a veure. Aquesta setmana no he fet res més que subratllar en groc “fosfi” tot allò que realment m’importa i posar tippex (liiquid paper!!)a tot allò que vull esborrar i fer desaparèixer per sempre. És una manera metafòrica d’explicar que he “intentat” reordenar la meva vida lluitant perquè no es dissolgui ni s’esfumi la nova vestimenta que duc, la mateixa que m’ha canviat l’essència.

Si volto una mica el cap per poder recordar la setmana passada em recorre una sensació molt estranya pel cos. Alguna cosa està enganant els meus ulls, una espècie d’il·lusió òptica que pot arribar a fer-me creure que tot el viscut ha estat un somni. Per sort tenc mil i una proves que demostren científicament que no és oníric tot això, aquesta sensació és simplement una broma pesada del meu cervell.

Ara veig que aquest és un viatge inconclòs i incomplet per dos motius:

1. Encara he de recórrer un llarg camí que és diu digestió lenta i gustosa que m’obligarà contínuament a retornar, malgrat sigui en viatges imaginaris, a Perú.

2. Mai s’acabarà del tot aquest viatge perquè el Perú té una quarterada important al meu cor on hi ha sembrat moltes llavors que ja estan brotant.

Hi ha una lluita important dins mi entre aquí i allà que acaba amb comparacions inevitables, algunes odioses i d’altres delicioses, perquè no dir-ho. Aquí tot torna ser nou, per això, molts sectors adormits durant aquesta letargia quatrimestral s’han despertat (encara que alguns podrien haver-se quedats adormits per sempre…). M’he donat una lliçó important a mi mateixa: anar al ritme del meu cor, és a dir, al ritme de la vida, aquella que diuen que s’ha de viure fins al final (jo ho corroboro!). Així i tot hi ha coses que no canviaran mai, seguiré equivocant-me, seguiré posant la lavadora descalça i m’enramparé una vegada i una altra! I no només això, sinó que seguiré fent expedicions a la lluna (on esper trobar-t’hi!) i seguiré desxifrant sentiments a través de mirades. Com ja he dit, hi ha coses que no canviaran mai…

I el meu cor, aquell gran desconegut, possiblement seguirà protegit per aquella bombolleta. Aquella invisible però real que ho permet veure tot amb una certa distància, però el trauré a passejar molt més que abans. Això sí, fermat amb una corretja no sigui cosa que s’escapi o me’l prenguin! Aquests dies possiblement li hagués anat bé algun “potingue” amb efectes sedants per tranquilizar una mica els nirvis (Com ho sentiré tot? Què em trobaré? Què haurà canviat? Què seguirà igual? Com em veuran? Què esperen de mi?, etc). I al final la manera que he trobat per calmar els tremolors de la meva extremitat inferior compresa entre l’engonal i el peu, o sigui, la cama, ha estat escoltar; si vols que t’entenguin primer escolta…