Burgalesa al 33%
Surto al carrer i el primer que em surt dels llavis és una interjecció; Uuuuuufffff!!! Baixeta però intensa. Inicio els 20 minuts de passeig cap a la universitat, veig el termòmetre gran i imponent i em demano “Què se m’ha perdut aquí!?”. Temperatures baix zero i gelades que destrueixen les roses. No és res nou això de que a 0 graus l’aigua passi d’estat líquid a estat sòlid, és a dir, que la font de devora casa es converteix en una pista de patinatge en lloc de ser un safareig per ànecs. Les estalactites o estalagmites (en aquestes altures encara no sé la diferència…) pengen de totes les aixetes i jo em dedico a analitzar detingudament les cares de fred dels vianants. D’aquest pas obtindré tanta informació que podré fer una tesi doctoral sobre les postures corporals de les persones en situació de fred.
Realment, tot això son simples pretextos i/o excuses per anar a la recerca dels millors baretos bohemis per fer un cafè amb llet que m’encalenteixi les mans i el cos. Per una persona procedent d’una zona insular, on les temperatures són agradables, és dur haver de patir aquest fred petrificant, així que m’he comprat un vestit d’esquimal.
Segueixo “burgoseando” gràcies a la meva orientació intuïtiva que me du a tots els llocs on vull arribar malgrat sigui pel camí més llarg. I en aquests trajectes descobreixo mercats de segona mà, on investigant una mica hi trobes autèntics tresors, boscos insòlits d’arbres de fulla caduca extrets literalment del món dels contes, teatres i cinemes de projecció independent.
D’aquesta manera estic gaudint d’un curs accelerat i intensiu d’integració en la ciutat burgalesa. I una és capaç de convidar a ensaïmades, si és necessari, perquè et posin un aprovat! Jejeje! A més a més, també m’estic socialitzant. He passat d’acudir a llocs poc propicis per conèixer gent a acudir a les festes universitàries més reconegudes dins la ciutat de Burgos! Les festes de “Kimikas”! Amb una mica d’alcohol tots som simpàtics…
I per tots els que passaven pena de que acabàs davall un pont, vos diré que tenc casa! Petita, acollidora i disposta a hostejar visites. I malgrat estigui passant petits “estragos” econòmics ho tenc tot baix control. Demà tenc una entrevista de feina però he fet una llista d’alternatives per si un cas:
1. Tocar la guitarra davant la catedral (me tiraran monedes perquè m’aturi!).
2. Fer d’estàtua humana a la plaça major. (Mai ho he fet… Se deuen treure duros amb això?)
3. Vendre tots els objectes cursis del pis (patitos, quatres del Bon Jesús, figuretes de comunions…) al mercat de segona mà i reposar-los en tenir duros.
4. Altres opcions que no puc comentar en públic…
I fins aquí les ironies que descriuen les aventures que em proposa Burgos…
“No hay ninguna cosa seria que no pueda decirse con una sonrisa”
(Alejandro Casona)
Manual-guia sobre paràfrasis
A vegades són unes punyeteres i apareixen només per empipar.
A mitjan vespre per exemple. Avui vespre han tornat venir.
Eren tres; una verda, una taronja i una vermella.
Talment un semàfor.
I no han vengut a entregar-me paquets d’inspiració divina
aquesta vegada.
Les muses m’han regalat un manual-guia sobre
el que SÍ puc parafrasejar
i el que NO puc parafrasejar.
Si parlo d’ells no hi ha paraula que valgui, tan sols silencis.
Perquè és impropi filosofar sobre els que tan sols palpes en la distància.
Si parlo d’ell i jo, només conta el 50% de la història.
Perquè l’altra meitat se l’ha quedada ell versionant la nostra creació.
Si parlo de tu i jo, puc escriure contes i tu pots triar els personatges.
Vols una fada meravellosa o prefereixes un ogre poc higiènic??
Si parlo de tu i jo puc emplenar el nostre curriculum vitae
sense obviar cap apartat ni exagerar-ne d’altres.
A vegades em demano:
Quan has arribat perquè no t’he sentit obrir la porta??
Potser és queden més “t’estim”, dels que s’haurien de quedar,
a la punta de la llengua.
Demà a les 8 del matí tendràs la nostra història
sobre la taula del teu despatx.
