Tenyint de colors naturals
Duc els peus xops de la pluja d’aquest matí,
no podia fer res millor que potejar un bassiot.
No m’estic queixant,
m’agrada aquest desenvolupament cap a la senzillesa.
Algú va piropotejar-me l’altre dia dient-me que m’estava enamorant d’ella
perquè em permet conèixer la biofília:
-Has abandonat qualsevol tipus de clixé i tabú!
-Sí, he deixat en repòs les meves veus internes.
Estic clapada de senzillesa per tot el cos i n’estic (fins i tot) orgullosa…
Les llaunes de sopa Campbell’s son pop-art,
així que no entenc que hi ha de dolent en la senzillesa…
El que em passava era que la nostàlgia em prenia massa energies,
i al cap del dia estava esgotada.
Ja no sabia si enyorava persones, llocs o moments
o si enyorava el punt de vista en que mirava aquelles persones, llocs i moments.
I són precisament aquestes reflexions les que han canviat la meva perspectiva.
És tan difícil sentir-se identificats amb el que érem, fèiem i vivíem.
Abans sentia que havia de passar contínuament els controls del radar social
per comprovar que estava complint a la perfecció el “manual de la bona pràctica”.
Aquell que indica tot el que socialment és reconegut i valorat.
Per això ara he après a regalar dades gratuïtes:
Què veig i miro? Què escolto i sent? Fins i tot, què penso i reflexiono.
Ningú ha de ser seduït aquí i ara, per tant,
tot tipus de resposta és vàlida en aquest diàleg escrit:
una omissió ambigua, un silenci temorós o una paraula incompleta.
Realment només estàs dient allò més rellevant perquè t’entenguin.
Ningú en sap res dels teus pensaments distorsionats.
I és que soc massa caparruda…
M’encaparrot en dissoldre’m en els tintes naturals
que acoloreixen els meus somnis…
Potser seria més senzill dissoldre’m en aigua i clorur de sodi…
Encara no he après que amb els colors s’ha d’anar alerta a l’hora de fer mescles.
La suma de tots els colors és negre?
L’absència de llum és negre?
Quins colors no he de mesclar si no vull obtenir el negre?
De quin color hauria de pintar les meves emocions
per ressaltar-les i deixar de dissimular-les?
fabregues ha dit,
30 Novembre, 2007 a 7:00 pm
per favor, fes-ho!!! dissol-te dins totes les tonalitats de colors que puguin existir dins el teu imaginari perque aquest es tan gran i generós que de la seva mescla estic segur que es imposible que en sorgeixi el negre.
tots els que et llegim segur n’estirem agraïts, gracies
pericasmas ha dit,
2 Desembre, 2007 a 12:03 am
Hola preciosa, veig que la teva nova aventura segueix per bon camí. Només volia deixar constància de que et visit de tant en tant i que m’encanta llegir les teves paraules. Una abraçada i fins aviat!
lideta ha dit,
3 Desembre, 2007 a 6:26 pm
Un bexiiito enorme confits!! I gràcies! No sé ben bé que dir perquè la meva única intenció és compartir moments de “paranoia” amb voltros… Jejeje! Per cert, aprofit per dir-vos que demà venc a sa roqueta a passar el pont! Supòs que aniré una mica abarullada perquè són pocs dies i moltes coses a fer, però bé, ja robaré temps a qualque rellotge i ho farem venir bé…
ramon ha dit,
6 Desembre, 2007 a 9:25 pm
hola nina! des de la distància vaig seguint les teves passes per allà. T’havia dit mai q magrada la teva manera d’escriure? tens la capacitat de donar un rollo a les paraules que m’agrada.
una besada
Si ets per aqui pel pont mirare de venir a veuret