A la lluna amb una escala

Diuen que és necessari un ram de locura per poder sobreviure en aquesta vida. Però, quan aquest ram de locura és excessiu?? Quan darrera una mirada perduda hi ha un món de bogeria protegit amb espines?? Quan darrera una doi sense sentit s’hi amaga una paranoia inintel·ligible??

El més senzill és creure que un ram de locura no és més que una frase feta, un joc de paraules, una cançó, una filosofia de vida o una nit de festa, però, en realitat, és un mirall que ens mostra reflexades les limitacions dels que anam d’assenyats per la vida. Són tantes aquestes limitacions que podríem crear-ne una col·lecció, fer-ne un club o, fins i tot, federar-les. Es posarien la vestimenta de la senyora soledat i s’aferrarien a la meva pell amb les seves arrels, consumint-me com una espelma fins a apagar-me.

M’han parlat massa ràpid aquests dies i ni tan sols he tengut forces per encalçar les paraules que han sortit dels seus llavis. Les ferides ja no es curen amb una tirita de dibuixets, una besada i un “sana, sanita, culo de ranita”. Les ferides ara es remullen i prenen “capficos” en vinagre i àcid sulfúric.

M’he oblidat del que feia per ser optimista i dels ingredients indispensables per fer pastissos de suc d’estrelles. Veig borrós aquell cartell il·luminat amb llums de neó que posa “camí a un món nou”. Com ho feia per dedicar el temps que em sobra a viure’l?

“On hi ha hagut foc sempre hi queden cendres que el poden encendre de nou.”