A la lluna amb una escala

Aferro el meu nassarí “respingón” a la finestra de l’avió per no perdrem ni un detall dels llumets que cada vegada són més petits i llunyans. Mentrestant un fort vent lluita contra l’avió i l’incòrdia durant el seu enlairament, provocant “petites” turbulències que són acompanyades de renous estranys, poc agradables i que em fan desconfiar. I durant aquest accidentat enlairament el meu company de seient es dedica a xupar-se el dit com un infant de sis mesos mentre és molestat pel seu tic de l’ull esquerra. Això dona lloc a una situació una mica incòmoda que s’atura gràcies a l’aparició d’una hostessa super-hiper-mega simpàtica que reparteix caramels pel passadís. La joveneta es passeja amb el seu somriure “profident” sortit d’una sessió de blanquejament dental (que el seu dentista li ha cobrat a bon preu) i reparteix els diminuts caramels que em salven la vida.

I arribo a Madrid (de nou) i per un capritxo del destí i/o algunes errades d’orientació, perdo l’apreciat bus que m’havia de dur al meu destí final: Burgos. I no me demanau com ni perquè, però acabo vivint a tope “la movida madrileña”, a un bareto de prostitutes, menjant xuxeries i escoltant converses filosòfiques de borratxos. És una bona manera per escalfar aquesta nit, que continua amb partides de cartes amb indigents i diàlegs amb immigrants. 

Són moltes les sensacions d’aquesta segona “primera vegada” de camí a Burgos. Algunes són repes, altres s’estrenen avui vespre. Estic molt cansada, ha estat un vespre  molt llarg i intens. És hora de colgar-se i descansar que demà tocaran al timbre de la porta i darrera hi haurà una visita molt i molt esperada.