A la lluna amb una escala

Avui li ha tornat dir:

-Espera’m desperta que avui vespre vendré a fer-te una visita.

I la innocent d’ella l’ha esperat desperta, observant les poques estrelles que es veuen per la seva buhardilla.

A vegades ella el mira. I ella sap que ell sap que ella el mira. I per això encara el mira més. Però les circumstàncies actuals fan que no pugui mirar-lo, per tant, tampoc pot parlar-li a través d’una mirada que entendria més aviat que de pressa. Avui li parla amb un somriure telefònic i una paraula tranquil·litzadora. Encara que aquest duo inseparable s’amaga sota una altra frase, sincera però silenciosa.

Ell tampoc vol investigar massa. Per ella hi ha tres motius que justifiquen aquesta actitud de no voler anar més endins:

A. No li interessa, realment ell mai ha estat massa curiós (ara que ho pensa…).

B. Ni s’imagina el que pot trobar-se si indaga una mica, i això li fa por. O més bé, s’ho imagina, i encara li fa més por el que hi ha.

C. Quan intentava atracar-se un poc més, s’ha perdut pel camí degut a un problema tècnic del seu GPS inexistent.

I mentres la castanyera segueix torrant les castanyes baix l’arc de Santa Maria (que du directament a la catedral),  ella segueix sense trobar cap resposta lògica i coherent en aquest test de revista baratera. I ella vol dir-li, però no sap com, que les seves ferides tenen una similitud amb la cera depilatòria a la xocolata. És a dir, que per molts aromes dolços i axocolatats que li posin, depilar-se fa un mal que te cagues! Però, clar, dir-li això suposa confessar que està trista i que, a estones, també és pessimista. I diguem que això va una “mica” en contra dels seus principis. Estaria bé, que algú parlàs amb ella i li digués, clarament, què és com la resta de mortals: no pot dissimular, de per vida, els seus sentiments, ni aquelles ferides que s’infecten assíduament.