A la lluna amb una escala

S’acaba l’any i la gent es fa propòsits per l’any nou. Jo no puc fer-me propòsits ja que, em deprimeixo quan veig que l’any ha arribat a la seva fi i que totes les coses escrites a la llista segueixen sense tatxar-se… Però, de cara a l’any que ve, volia contar-vos que aquest blog ja no seguirà vigent. I almanco, si algú es passa per aquí de manera intencionada o no, ho sabrà. No és que això sigui exactament una despedida, però pensava que no estaria malament dir-vos que aquestes seran les darreres aturades que faré enguany per aquí. No volia anar-me’n sense avisar i tampoc volia escriure una entrada final per acomiadar-me perquè em posa trista… Maldament no vos ho cregueu he arribat a estimar aquest blog, ha format part de les vivències del meu dia a dia durant aquest període de proves, i quan el reviso, veig que ha acumulat de manera internauta molts dels millors i pitjors moments de la meva vida.

Estic apurant els meus darrers pensaments escrits, aquells que he anat acumulant en papers bruts enmig de “buratetes”, per exposar-los en públic, com he fet aquests darrers mesos (cosa que no havia fet mai!). La meva intenció és que el tancament coincideixi amb la nit de cap d’any però amb el temps no s’hi pot jugar… jejeje! M’agrada escriure petits relats del meu món de bogeria (malgrat no tenir gran futur com a escriptora), i seguiré fent-ho a la antiga, com ho havia fet fins ara, deixant una constància gràfica al meu vell quadern.

Els motius per concloure aquest blog absurd, enguany, són múltiples, però tampoc crec que puguin interessar-vos… Sé que amb alguns podríeu estar-hi d’acord i d’altres trobar-los un doi. Però bé, per resumir-ho, diré que hi havia un perquè d’aquest blog que s’ha anat dissipant (com era la meva experiència a Perú per exemple) i també hi havia un/uns qui que no puc verificar que es donin per al·ludits amb les meves paraules, i es probable que no facin cap aturadeta per aquí. Així que una vegada mort l’objectiu, el motiu i el/els lector/s, no li trobo gaire sentit a tot això.

I res… Vull acabar amb un gràcies enorme a tots els que m’heu aguantat aquests darrers 8 mesos per aquí; als lectors fidels i als espontanis, als que he avorrit i als que he divertit, als que he emocionat i als que he fet que es caguin amb jo, als mussos i musses, als comentaris de la web i als d’en viu i en directe, i bàsicament, a totes les personetes que han caminat, caminen i caminaran amb jo.

Fa falta dir-vos que vos estim molt??

O ja ho sabeu??

Per si un cas se vos ha oblidat:

Vos estim moooolt!

Una abraçada enorme

i fins aviat.

03-01-08

No és que aquest post fos la meva broma dels innocents (ni aprop fer-shi!), però aquests darrers dies entre mil crítiques abrasives i algun “semi-halago”, mil dicussions sense sentit i alguna comprensió no esperada, he canviat (m’han obligat a canviar…) una mica d’opinió i seguiré intentant pinzellar fantasies amb esclafits de colors… I com que soc una persona super influenciable i les meves decisions mai són fermes… jejeje! Me saben greu les molèsties ocasionades per bé o per mal…

Un mol de xiiiitos!

Minimargalida!

*Aquestes són les actualitzacions del post de dia 03-01-08: aaaaaa aaaaaa