Finals
A vegades es perd el final perquè s’ha (o li han) tapat els ulls, perquè se’n va abans que arribi o perquè simplement no li interessa. I és ben vera que no li agrada perdre-se’l, però si això ocorre se l’imagina i se l’inventa. Així i tot, reconeix que la majoria de vegades s’allunya dels finals. Especialment dels finals que la fan estar malsufrida, perquè no li agrada gens estar-hi. Quan hi està, li fa peresa besar a persones que fa dies que no veu i no sap com abraçar a un amic que ho necessita. No sap que li passa però es transforma, i sembla que tot el que ha hagut d’aprendre per ser ella mateixa ho ha oblidat. En aquests moments millor no atracar-s’hi ni parlar-li (per un bé vostro…). I aquests finals que la fan estar malsufrida els ha batejat amb el nom de “huevones” (com diuen a Perú) perquè li toca moltíssim els ous estar malsufrida! (No vos podeu imaginar quant…).
Possiblement aquell dia es va perdre el final. O al manco aquesta és la sensació que va experimentar. Sentir que el que veu no conclou en res (silencis, mirades perdudes, desconcert…). Sentir que no arriba aquella part de la història que considera tan necessària i s’ anomena desenllaç. Serà que estam tan avesats als esquemes tòpics que necessitam que tot tengui un final?? Necessitam que tot s’acabi??
En simbiosis
Ara ja sé que no ets dels que accepta invitacions desinteressades per viatjar a llocs desconeguts. Ets més bé dels que els hi has de dir:
“Fes les maletes que tenc un bitllet per partir de viatge demà dematí! I esper que no te maregis en vaixell perquè aquest serà el nostre mitjà de transport!”
Ets dels que els hi agrada viatjar en vaixells que estan dins botelles d’herbes. I jo, dels que els hi agrada llançar-les a la mar per un camí que no du enlloc però arriba a algun lloc. Ets dels que no necessita gaires coses i viatja lleuger d’equipatge; tan sols un manat de somnis dels no caducats! I jo soc la que va carregada amb 7 llunes de recanvi, quatre estacions i una tona d’aire per si ens falta l’alè. Ets dels que els hi agrada respirar tres vegades davant una conglomeració de nirvis i seguir viatjant. I jo, dels que els hi agrada haver d’esperar tot el sopar a que arribin les postres, i que aquestes siguin un grapat de besades.
Saps bé com graduar les teves ulleres, i ho fas al teu gust per veure-hi en blanc i negre, en sípia, en calamar o en color, segons les necessitats. Saps com raspallar-te les dents perquè de la teva boca brollin aquelles virgueries mai imaginades. Saps netejar paraules, amollar borderies delicioses i composar metàfores en qualsevol idioma inventat. Saps entremesclar les ammèsies i les memòries com si fossis un expert. Saps dibuixar sensibilitats corrosives que em fan tremolar de por, de fred o de plaer. Saps fer que les llepolies tenguin enveja de la dolçor amb que em beses. Saps fer reversible tot allò irreversible. Saps ser persona i personatge robant bocins de realitats i ficcions. I tot això ho has après a l’acadèmia de la vida, a força de ser el protagonista de les seves escenes.
M’agrada viatjar amb tu i perdre la roba i els complements enmig de mans, peus i llençols amb olor a sexe. M’agrada que em recobreixis el cos de saliva com si fos una salsa mentre l’olor de la teva manera d’estimar no em deixa respirar. M’agrada dibuixar línies transparents sobre la teva pell i que la teva intuïció desxifri les paraules invisibles que no surten tots els dies de la meva boca. M’agrada viatjar en la teva botella sense escoltar-te dir:
“A ca una puta es barco!”.
No hi ha crisis!
Un dia vaig escriure a algú:
La lluna del meu món, quan és plena, treu suc de melicotó! Cull una canyeta i en beurem plegades!
I no recordo si mai vaig arribar a dir-li perquè hi ha estones en que tot sembla tan i tan llunyà que ens pensam que ho hem oblidat. O serà que simplement estam cansats de pensar i intentar recordar-ho? A vegades ens avorrim de maquillar anècdotes perquè tenguin un aspecte més juvenil. Antigues anècdotes que llampeguen dins nosaltres en forma d’ombres, rialles, notes i paraules, i mai endevinam on rebotarà el seu eco. Per això, ens perdem en aquest món de llunes de melicotó i ens dedicam a perdre el temps intentant treure’ns punta als cabells amb una maquineta rovellada.
Hi ha estones en que necessitam deixar a un costat siluetes de llibertats que es barallen amb compromisos aspres. Estones en que els pensaments farcits de por no hi tenen cabuda perquè més aviat del que ens pensam tornarem estar tots i totes a la roqueta engatant-nos a la biofesta, disfressant-nos de pallassos o prenent suc de melicotó. No existeix la crisis: tot és psicològic!
Nins i nines, sabeu que vos estim molt més que un poc??
100g d’anacardos
Es contorneja per “l’espolón” i s’atura a visitar tots els aparadors com si disposàs de tot el temps del món. Camina amb una parsimònia increïble i no necessita tacons per desequilibrar les seves natges. La següent aturada serà la tenda de fruits secs de “Doña Cecilia” on comprarà 100g “d’anacardos”, aquell fruit sec en forma d’orella i gust mesclat entre pistatxo i cacauet.
Segueix contornejant-se, no se li dóna del tot malament. I enmig d’aquella bossa de plàstic on suposadament hi ha 100g “d’anarcardos” hi troba un “maís” (permetreu-me aquest barbarisme…). De cop i volta resulta que s’ha colat un “maís” a un context que no li pertany. El seu primer pensament és, probablement per inèrcia, una queixa: “Joer! Això està mesclat! Aquí hi ha maïssos!”. Però immediatament després es dedica a remolcar enmig dels “anacardos” a veure si troba més maïssos. I allò curiós, saps què és? Què l’al·lota, que es segueix contornejant, acaba pensant: “Hauria d’haver comprat maís…”.
I així són les petites coses inesperades, pareix que estan fora de lloc perquè ningú les esperava allà. Però, aquest fet implica necessàriament que no siguin benvingudes? I sinó, per què les coses inesperades ens inciten a voler-ne més?
Ai! Pobra Bernardina!
S’han mustiat totes les flors de na Bernardina. Pels que encara no la coneixeu, és la meva planta burgalesa. És una planta molt especial ella, sempre tan misteriosa i ara també camaleònica: ha decidit mudar la pell i mutar el cor. Ella ho veu com una cosa necessària i natural, diu que les aparences florejades no són permanents, tan sols recobreixen el que s’amaga davall de tot, per això varien i canvien.
Ara, quan mir na Bernardina, sembla que les flors s’han convertit en els fems de la seva vida, quan fa un grapat de dies era més bé tot el contrari. Abans, la veia gaudir de la seva vida de planta. Sempre tan arregladeta, era tan presumida ella. Estava tan contenta que pareixia que els reis li havien duit un pack d’orgasmes per a plantes solitàries. Ara, en canvi, la miro i veig que els seus ulls lladren tristament amb aquella mudesa tan elegant pròpia de les plantes. Ara, veig els seus ulls immobilitzats davant les noves demandes de la societat actual. Ens exigeixen persones i plantes segures de si mateixes, amb autoconfiança, capaces de suportar-ho tot, de prendre decisions i cercar solucions alternatives. Idò, amics i companys, em sap greu dir-vos (i a la vegada decepcionar-ne algun) que jo, com na Bernardina, em desapunt d’aquest club social. Tenc 3 justificacions per fer-ho i vos ho contaré en tres versions:
1) Versió “víctima”: No don la talla per estar en aquest club, així que no soc mereixedora de formar part d’ell.
2) Versió “xula-piscina”: Em desapunt perquè a mi em dóna la gana, perquè em passa pels nassos, “porqué yo lo valgo y punto”.
3) Versió “Margalideta”: Pos no sé perquè ho faig, supòs que algú m’ha dit que ho faci o perquè tothom ho fa… no ho sé, no ho sé…
A vegades penso que el camí més fàcil és tenir les coses clares i estar segur de tot. Així mai has de dubtar de res, i el dubte implica haver de pensar, reflexionar i treure conclusions. Au! Mira tu que senzill és ser una persona segura! Això no té mèrit, no? (Pff! Quin argument més incoherent i fàcil de replicar acab de donar per justificar la meva inseguretat… On arribarem Margalideta??)
Ai! Pobra Bernardina! Ja no és la que era, no és la mateixa que vaig deixar fa tres setmanes… Abans entraven i sortien les notes del meu MP3 per les seves orelles, la veies somriure i ballar passos de “reguetón”. Abans anava on la duien els seus peus de planta, sempre mirant on trepitjava i comprovant que el terra era ferm. A vegades arribava a casa i la trobava plantada al jardí del veïnat de davant. Ai! Les vergonyes que m’ha fet passar na Bernardina! Però a mi no em molestava que fes aquestes coses, ho feia per cridar la meva atenció; cridava en silenci enmig del “barullo” dels renous de la meva vida. Per això, els meus sentiments de culpabilitat per la seva mustiesa superen els nivells de normalitat de la corba de Gauss.
Crec que ha arribat l’hora de demanar ajuda a un professional, un vegetoanimaemocions, és a dir, un metge per l’ànima i les emocions de les plantes. O això, o ja me puc cercar una nova planta de plàstic!
