A la lluna amb una escala

S’han mustiat totes les flors de na Bernardina. Pels que encara no la coneixeu, és la meva planta burgalesa. És una planta molt especial ella, sempre tan misteriosa i ara també camaleònica: ha decidit mudar la pell i mutar el cor. Ella ho veu com una cosa necessària i natural, diu que les aparences florejades no són permanents, tan sols recobreixen el que s’amaga davall de tot, per això varien i canvien.

Ara, quan mir na Bernardina, sembla que les flors s’han convertit en els fems de la seva vida, quan fa un grapat de dies era més bé tot el contrari. Abans, la veia gaudir de la seva vida de planta. Sempre tan arregladeta, era tan presumida ella. Estava tan contenta que pareixia que els reis li havien duit un pack d’orgasmes per a plantes solitàries. Ara, en canvi, la miro i veig que els seus ulls lladren tristament amb aquella mudesa tan elegant pròpia de les plantes. Ara, veig els seus ulls immobilitzats davant les noves demandes de la societat actual. Ens exigeixen persones i plantes segures de si mateixes, amb autoconfiança, capaces de suportar-ho tot, de prendre decisions i cercar solucions alternatives. Idò, amics i companys, em sap greu dir-vos (i a la vegada decepcionar-ne algun) que jo, com na Bernardina, em desapunt d’aquest club social. Tenc 3 justificacions per fer-ho i vos ho contaré en tres versions:

1) Versió “víctima”: No don la talla per estar en aquest club, així que no soc mereixedora de formar part d’ell.

2) Versió “xula-piscina”: Em desapunt perquè a mi em dóna la gana, perquè em passa pels nassos, “porqué yo lo valgo y punto”.

3) Versió “Margalideta”: Pos no sé perquè ho faig, supòs que algú m’ha dit que ho faci o perquè tothom ho fa… no ho sé, no ho sé…

A vegades penso que el camí més fàcil és tenir les coses clares i estar segur de tot. Així mai has de dubtar de res, i el dubte implica haver de pensar, reflexionar i treure conclusions. Au! Mira tu que senzill és ser una persona segura! Això no té mèrit, no? (Pff! Quin argument més incoherent i fàcil de replicar acab de donar per justificar la meva inseguretat… On arribarem Margalideta??)

Ai! Pobra Bernardina! Ja no és la que era, no és la mateixa que vaig deixar fa tres setmanes… Abans entraven i sortien les notes del meu MP3 per les seves orelles, la veies somriure i ballar passos de “reguetón”. Abans anava on la duien els seus peus de planta, sempre mirant on trepitjava i comprovant que el terra era ferm. A vegades arribava a casa i la trobava plantada al jardí del veïnat de davant. Ai! Les vergonyes que m’ha fet passar na Bernardina! Però a mi no em molestava que fes aquestes coses, ho feia per cridar la meva atenció; cridava en silenci enmig del “barullo” dels renous de la meva vida. Per això, els meus sentiments de culpabilitat per la seva mustiesa superen els nivells de normalitat de la corba de Gauss.

Crec que ha arribat l’hora de demanar ajuda a un professional, un vegetoanimaemocions, és a dir, un metge per l’ànima i les emocions de les plantes. O això, o ja me puc cercar una nova planta de plàstic!