100g d’anacardos
Es contorneja per “l’espolón” i s’atura a visitar tots els aparadors com si disposàs de tot el temps del món. Camina amb una parsimònia increïble i no necessita tacons per desequilibrar les seves natges. La següent aturada serà la tenda de fruits secs de “Doña Cecilia” on comprarà 100g “d’anacardos”, aquell fruit sec en forma d’orella i gust mesclat entre pistatxo i cacauet.
Segueix contornejant-se, no se li dóna del tot malament. I enmig d’aquella bossa de plàstic on suposadament hi ha 100g “d’anarcardos” hi troba un “maís” (permetreu-me aquest barbarisme…). De cop i volta resulta que s’ha colat un “maís” a un context que no li pertany. El seu primer pensament és, probablement per inèrcia, una queixa: “Joer! Això està mesclat! Aquí hi ha maïssos!”. Però immediatament després es dedica a remolcar enmig dels “anacardos” a veure si troba més maïssos. I allò curiós, saps què és? Què l’al·lota, que es segueix contornejant, acaba pensant: “Hauria d’haver comprat maís…”.
I així són les petites coses inesperades, pareix que estan fora de lloc perquè ningú les esperava allà. Però, aquest fet implica necessàriament que no siguin benvingudes? I sinó, per què les coses inesperades ens inciten a voler-ne més?
