Finals
A vegades es perd el final perquè s’ha (o li han) tapat els ulls, perquè se’n va abans que arribi o perquè simplement no li interessa. I és ben vera que no li agrada perdre-se’l, però si això ocorre se l’imagina i se l’inventa. Així i tot, reconeix que la majoria de vegades s’allunya dels finals. Especialment dels finals que la fan estar malsufrida, perquè no li agrada gens estar-hi. Quan hi està, li fa peresa besar a persones que fa dies que no veu i no sap com abraçar a un amic que ho necessita. No sap que li passa però es transforma, i sembla que tot el que ha hagut d’aprendre per ser ella mateixa ho ha oblidat. En aquests moments millor no atracar-s’hi ni parlar-li (per un bé vostro…). I aquests finals que la fan estar malsufrida els ha batejat amb el nom de “huevones” (com diuen a Perú) perquè li toca moltíssim els ous estar malsufrida! (No vos podeu imaginar quant…).
Possiblement aquell dia es va perdre el final. O al manco aquesta és la sensació que va experimentar. Sentir que el que veu no conclou en res (silencis, mirades perdudes, desconcert…). Sentir que no arriba aquella part de la història que considera tan necessària i s’ anomena desenllaç. Serà que estam tan avesats als esquemes tòpics que necessitam que tot tengui un final?? Necessitam que tot s’acabi??
