30 minuts d’espera
Ahir vaig aconseguir fer un cafè d’aquells de “hem de quedar” i no trobar data ni lloc. Realment aquesta setmana he aconseguit tres cafès; deliciosos, curts i intensos. El fabulós cafè d’ahir em va costar 30 minuts d’espera, però va valer la pena. Durant aquests 30 minuts de mirada perduda/mirada al rellotge/mirada perduda/mirada al rellotge, vaig organitzar el meu cap de setmana mentalment. Li vaig atorgar un moment i un lloc a la tracalada de coses que he de fer (encara que tenc assumit que no en faré ni la meitat…).
A més a més, em va donar temps de sobra per observar la gent que passava davant meu, ja que el lloc en el que havia quedat (i estava esperant) era bastant concorregut. No es tractava de mirar detingudament i pensar “mare meva! mai sortiria al carrer amb aquest modelito!” (encara que també ho vaig pensar… jejeje) sinó de jugar a imaginar-me les seves vides:
Víctima de les meves paranoies número 1: Mmhmh… que deu pensar aquest homonet que es passeja amb aqueixa cara d’enfadat? Ui! Segur que la seva filla adolescent el fa destralejar! Piercings? Tatuatges? Tornar tard a casa? Males notes? Rebel·lies pròpies de “l’edat del pavo”? I esperi senyor!
Víctima de les meves paranoies número 2: I aquesta cara tan xalesta? Ai! Acabes de rebre una telefonada que no t’esperaves pillina!! I ara la felicitat et durarà tot l’horabaixa! Un noviete del passat? Una amiga que no et xerrava perquè et vares comprar la mateixa camiseta que ella?
Víctima de les meves paranoies número 3: I per què corr aquesta al·loteta jove i florideta? La deixa el bus? No! Fa tard? No! Vol arribar a temps per creuar el semàfor en verd? No! L’han telefonada perquè el seu germà petit, després d’una enrabiada, ha llançat el piano de coa per la finestra! Per sort no hi ha ni morts ni ferits! Només danys materials!
I així amb totes les persones que durant 30 minuts han passat per davant meu! És divertit també escoltar les converses telefòniques alienes i imaginar-te el que està contestant l’altre persona que tu no pots sentir. I millor no transcriure les barbaritats que se m’han passat pel cap, per no ferir sensibilitats… Jejeje! Després de 30 minuts de “diversió sense fi” han arribat les meves cafeteres! I llavors ja no han estat 30, sinó 130 davant un cafè excepcional acompanyat d’un gran “xute” de records, una teràpia de divan sense divan i filosofades suculentes.
Finalment, després de punyir en el passat i treure’n una bona dosis d’exquisites reminiscències, només queda pujar al bus amb un somriure als llavis i seguir amb el cafè al cap durant molts minuts revisant el llenguatge verbal i no verbal. Només han estat 30 minuts d’espera per veure que la complicitat entre aquelles tres persones, que havien quedat per fer un cafetó, no juga als conillons d’amagar.
Ens feim grans
Darrerament escolto molt pels meus voltants l’oració “ens feim grans”. A força d’insistir m’han fet creure que quedar per fer una paella -un diumenge dematí- enlloc de quedar per fer uns beures -un dissabte a vespre- és senyal de tornar grans… Quines són les senyals que t’indiquen que et fas gran? Quan et deus fer gran de veres (i no dic vell!)?
Quan pul·lulen per vora teu matrimonis, divorcis, fills i hipoteques? Quan una biofesta et deixa una ressaca d’escàndol i ja no és per l’alcohol ingerit? Quan l’únic contacte que estableixes amb els amics ja no és una mirada sinó una miradeta pel seu blog? Quan amolles un “hem de quedar” i et responen “no tenc temps!”? Quan els cafès que havies de fer es queden a la cafetera perquè és impossible consensuar una data per quedar? Quan arreplegues fragments dels teus anys d’existència i hi trobes senalles plenes de bogeries i massa sempentes? No sé ben bé quina seria la conclusió final, però suposo que la senyal que t’indica que et fas gran és perdre la il·lusió per fer-te gran.
Posant ordre
Hi ha tantes coses que hauríem de fer… Ella sempre pensa: “hauria de granar l’escala, està plena de dalt a abaix d’enyorances… un dia d’aquests també hauria de fer dissabte als meus records i ordenar-los cronològicament… també hauria de llevar la pols a la meva vagueria, escurar els vicis i defectes, i treure una mica de brillantor a les virtuts…”. I es satura de tantes coses que hauria de fer i mai fa…
I si ho fes, tanmateix quan ho tengués tot a punt, ho tornaria desordenar i embrutar. Al cap i a la fi, la vida no és més que un desordre que els caparruts, tant si com no, s’empenyen en casar amb el personal de neteja.
Si tu també ets d’aquests, millor convida algú a fer polseres de les restes d’aquell camí. Vos les fermau al turmell i penjaran dels vostres peus els horabaixes de platja. També podeu fer ventalls de les experiències viscudes i vos ventareu amb ells les nits d’estiu quan segueu a la fresca. Encara que, si ho prefereixes, podeu fer-vos un forat a alguna part del vostre cos per penjar-vos una arracada de rialles regalades.
Si després d’això algun dia algú et suggereix que t’estima, convida’l a robar els colors de les ales de les papallones i intentau despertar la lluna amb ells. I ja me contareu com ha anat!
A la mateixa habitació
Els dibuixos dadaistes de l‘habitació van a lloure i, de cop, es fonen i jo no ho veig (…uns ulls tapats hi haurien de veure…). Llençols de fulles, cortines de núvols, peixos de fusta, ales de cotó de sucre, llapis d’herba i fotografies de la mar. Algú ha anat posant traves per tota l’habitació.
A la mateixa habitació on s’arriba al final sense passar pel principi. A la mateixa habitació on existeix tot allò amb que es creu. A la mateixa habitació on s’estudien les lliçons de l’assignatura “Cicatrius”. A la mateixa habitació on s’hi enfilen per les parets olors a colònies avinagrades. A la mateixa habitació on s’embruten les ments, els cossos es despullen i els ulls els vigilen.
A l’habitació s’hi arriba per una escala de coure i s’hi puja amb peus de plom. A l’habitació s’hi entra apuntant a ioga les teves gleves de ràbia coagulada.
Crear… elaborar… trobar… descobrir… i donar les gràcies al mateix temps que s’emet una queixa.
Voldria ser poeta
I escriure un poema,
breu però intens,
on soc la presonera
d’ estats i sentiments
que em deturen
i m’alenteixen
el camí.
Voldria ser poeta.
I escriure un poema, breu però intens,
de records que redolen pel meu cap
i s’enfronten a paraules i mirades que em fan por.
Voldria ser poeta.
I escriure un poema, breu però intens,
que fes callar totes les prediccions horoscòpiques
que parlen de relacions sexuals descafeïnades
i necessitat de canvis.
M’agrada conèixer món sense deixar d’estimar
el meu petit país i la gent que hi habita.
Per això, voldria ser poeta.
I esprémer fins a la darrera gota del suc del meu cervell,
per aconseguir les figures retòriques
més dolces, recercades i embullades,
que descriuen el meravellós paisatge d’aquesta illa idíl·lica.
Ser poeta, i escriure un poema, breu però intens,
d’un ametller carregat de flors.
Voldria… Sempre en condicional i en clau claustrofòbica.
