A la lluna amb una escala

Un diumenge qualsevol del tercer mes de l’any (març), alguns passegen la seva ressaca baix unes ulleres de sol per la Fira vilera. Altres, dormen la ressaca que han deixat les festes politècniques de la universitat burgalesa dins una font repleta de botelles d’alcohol buides. Altres, inicien la descoberta d’una ciutat londinenca i fan els primers intents de conversa amb anglès. I altres, fan de bombers dins una minicuina i acaben a urgències amb cremades de primer grau al dit anular de la mà dreta i al petit de la mà esquerra.Tot són maneres de passar les hores mortes d’un diumenge qualsevol del mes de març.

La neu sorprèn de nou a la meva mirada ensinistrada per observar. Cau a distintes velocitats, en diferents tamanys i quantitats, i deixa cúpules blanques als arbres i muntanyes. No m’aïllo del fred. Surto a la via empedrada perquè la meva roba permeable absorbeixi tota la neu i el meu cos s’infli i es faci visible, especialment pels moments en que se t’ennuvola la vista.

Arriben dosis de 24 hores desocupades per emplenar amb danses baix el raig d’aigua freda de la dutxa, amb jocs de paraules, amb “cunfús”, amb suggerències de la casa i gambes, amb països-capitals-colors de banderes, amb contes de nins que volen i nines que neden… Cercar les set diferències del cel estrellat a través del vidre d’ahir i d’avui, retornar la blancor als mobles i sorprendre’ns de 9 combinacions possibles; escoltar-[me/te/nos] riure de [mi/tu/nosaltres] enmig de carusses aferrissoses i ridícules. A vegades, les dolenties d’amagat, d’altres en públic.

I ara, jo em buido de perquès, peròs i potsers, per tornar-me omplir de preguntes obertes i respostes tancades. Em preparo per enfilar-me de nou a les teranyines dels nostres somnis. I incubo la il·lusió de nedar dins la sang de les teves venes i sortir a l’exterior només per agafar glops d’aire. Repetir el trajecte, ja assimilat, per retornar a la ínsula on esperen les panades i els robiols estotjats, els llamps i els trons anunciats per l’home dels temps i els crits aferrats a les bigues del sòtil. Moments que es condensen i retenen com les notes d’aquella cançoneta absurda, fàcilment contagiosa, que es grava a la nostra memòria en format .rcd (record).

Avui ja fa una setmaneta que una veu d’anunci publicitari anunciava: “Apagaremos las luces de la cabina para su seguridad y confort” (entenc la part del confort però la de la seguretat??). I jo, com sempre, vaig començar el meu ritual d’observació per la finestra avionar. El que observava pareixia una predicció de bruixa Lola; direcció est deixava una illa submergida i enfonsada enmig de la densa boira, engolida per una mar en calma. Direcció oest es divisava una posta de sol pintada amb una gama de colors càlids, gairebé fogosos, recén sortits de l’infern. Brollava un horitzó difuminat, però amb bons auguris.

Idò la predicció de “bon auguris” no era res més que una més de les meves paranoies mentals… Per què? Perquè el primer que m’ocorre en arribar a la meva casa burgalesa és quedar-me tancada al carrer a les 2 de la matinada. Motiu? Han canviat el pany de la porta i jo ni ho sabia! Algú pot pensar que les coses que m’ocorren me les invento per donar una mica d’emoció en aquest blog, però desgraciadament, no és el cas… Solució del moment? Començar a despertar els veïns timbrant a 13 timbres dels 20 que hi ha… Per sort una bona dona amb veu de dormida em diu: “Si?”. I jo amb veu de “niña buena” li explic el que m’ha passat… La seva única resposta és un “Ah…” bastant insípid i un rrrrr, senyal que indica que m’obri la porta! Faig un alè i entro a casa per rebre a la fi una agradable sorpresa: na Bernardina sobreviu!!! No m’ho puc creure, jo ja m’havia conscienciat de que m’hauria de comprar un cactus (com m’havia recomanat un gran amic) però no ha estat necessari! Sincerament, després d’això començaré a creure en els miracles, perquè el que ha suportat aquesta planteta és increïble! És una campeona!

Després d’abandonar la meva vida de currante, que m’encantava, retorno a la meva vida d’estudiant en una ciutat empaperada de “Vota al Blau”, “Vota al Vermell”. S’ha de dir que està una mica descompensada la decoració ciutadana, es nota que el que du la vara aquí és blau… I també hi va haver “Bota al Blanc”!! Va nevaaaaaaaaaaaaaaaar!! Jo tota emocionada, telefonant (ningú em va collir el telefon… snifff) i sortint al carrer per vestir-me de “copos” blancs! La gent aquí no li feia gens de cas (estan tan avesats…) i jo super emocionada con una nina de 5 anyets!! I la neu va quallar fins al punt de poder fer ninots! Però al dia següent, el senyor sol ens va visitar incessantment i la neu va passar al seu estat líquid. Però bé, va valdre la pena! Jo ja passava pena de que després de patir tant de fred no ves neu! Jejeje!

I res, aquesta vegada no sé que me passa… M’enyoro una mica… No sé si és el fet de no poder compartir totes aquestes coses tan intenses d’una manera més propera, o que m’ha de baixar la regla i soc un sac d’hormones, o que cada vegada veig més difícil anar a la Vila per sa Fira (segona fira consecutiva que em perdo + La Beata 2007). També enyoro aquells 5 confitets de l’escola que em feien riure quan hauria d’estar seria i serena… (Un poc tot, ja se sap… Estic un poc “tonteta” i aquestes coses passen…). I res, avui, en aquest estat de “tontisme” i fent repàs mental de moments, me’n he adonat de que no volia rapinyar-te, sinó acariciar-te. No volia ser golafre d’aquells jutipiris, sinó fer bugada a totes les penyores rovellades. No volia descambuixar els teus projectes, sinó trempar la garriga dels teus pensaments. No volia pessigar-te, sinó pessigollar-te. No sé si això es pot traduir en sentiment de culpabilitat, però necessitava dir-te el que volia.

Feliç dia de la Dona Treballadora i de reflexió electoral…