Capaç de ser de carn i ossos
Capaç de desenterrar l’energia que encén els somnis dels altres,
evitant que es podreixin baix terra.
Capaç d’enterrar pedres i glaçons,
deixant lliures els pensaments artístics.
Capaç per mirar-se al mirall,
extreure’n el reflex que més li agrada,
i fer-lo real.
Capaç d’inventar-se el que li falta.
I si ho creu necessari,
capaç de trencar el mirall.
Mai es ferma a la imatge que li mostra.
Capaç de deixar remugant darrera el vidre
tot el que no li agrada.
Les seves venes són un passacarrers; hi desfilen sentiments, opinions i mirades
amb tota classe d’instruments, al ritme de la batucada.
No és suc de pinya, ni de melicotó, ni de meló, el líquid que corr per les seves venes.
És sang, calenta, espesa i dolça. És humà, de carn i ossos.
Entre deliris i trasbalsos
Els dos primers intents d’activitat d’un matí són:
1. Obrir un ull només ( perquè els dos de cop és massa arriscat ).
2. Compondre els bocins de somnis que encara reposen en la ment amb un ” i després, no sé com, apareixia…”. ( Cada vegada que faig això em demano: ” realment he somiat el que crec o m’ho estic inventant de desperta?? ” ).
A vegades els somnis poden arribar a ser tan estrafolaris i estranys… Després d’analitzar-ho detingudament, he arribat a la conclusió de que a través dels somnis somatizo les enyorances. Ho he dit tan segura de mi mateixa que sembla que m’hagi auto-investigat. I no! No és així. La meva teoria té de científica el que pot tenir qualsevol dels casos tractats a Cuarto Milenio (sense ofendre a cap dels seus seguidors). Cada nit els meus somnis s’encarreguen de cuidar la meva memoria emocional emulant persones que no hi són momentàniament o permanentment. Per això, molts matins m’aixeco alterada, ofuscada, espessa, amb els cicles dels biorritmes negatius/negatius…
Els dos següents intents d’activitat són:
3. Pronunciar un “Bon dia” a l’aire carregat de la buhardilla, sense rèplica.
4. I un “Hola Caracola!” en direcció a na Bernardina, sense resposta també.
En ocasions em trobo envoltada d’espais i plantes que m’escolten. O no, perquè diuen que la diferència entre oir i escoltar no és més que la intenció que hi posa l’oient. Ahir vaig assumir el paper de l’escoltadora més activa que es pot trobar dins la gama d’escoltadors actius. I són moltes les paraules que es van rompre dins el meu cap com si d’una trencadissa es tractàs. Fils i fils de paraules sinceres sorgien d’uns bigotis amb (només) aparent temprança. Fils obscurs que cosiren en el meu pensament un brodat trasbalsador: “¿Subir la montaña de la vida para después tener que bajarla cuando esté en el punto más álgido? Yo me tiro. No pienso bajar por el mismo camino por el que he subido pero cuesta abajo”. Si ho hagués de traduir, diria: caure en la temptació d’enviar-ho tot a la merda…
Canviar la ruta de tornada a casa per disposar de més temps per donar-li voltes i voltes a tota la conversa. Caminar per les vorades de l’acera perdent l’equilibri més vegades de les normals (amb els anys de pràctica que tenc jo…). Finalment, arribar a casa i cridar “Ja he arribat”, sense escoltar l’absurda pregunta “Ja has arribat?”.
Musgaña-vília
Sempre hi ha alguna cosa a fer, només fa falta cercar el què, on, quan i com. Esforçar-se per innovar la nostra vida, o almanco la nostra setmana. Per això, dissabte passat pensant en ‘què fer quan no hi ha res a fer?’ vaig acudir a un concert de La Musgaña. Era una festa d’aniversari on es resumien 20 anys de música instrumental.
La Musgaña interpreta música folklòrica del centre de la península ibèrica. És música plagada de mestissatge que ha begut de totes les fonts que s’ha trobat en el seu camí. És com la banda sonora de la Meseta. Enmig de la diversitat actual que ens ofereix la música contemporània, neix La Musgaña amb un repertori de qualitat musical impecable, modernitat amb respecte i fidelitat a la tradició, i una gran riquesa de ritmes i estils. És com versionar cançons populars de les illes, jotes i boleros amb bons i grans resultats. Jejeje!
Com podeu comprovar, aquell concert em va encisar i transportar a través de les emocions. Durant el concert, els meus estats físics i mentals s’inflaven i desinflaven al ritme de l’acordió. El meu cos es separava de la ment, es contreia i s’exprimia. I el meu cap cavil·lava. És curiós i estimulant tot el que pot fer-te sentir la música…
Pensaments sorgits de les notes d’una melodia:
Cercar i descobrir el teu lloc no és tan fàcil com sembla. És una tasca ben dificultosa, crec jo. I sinó pensa en el joc de les cadires; com et quedes quan ets tu qui es queda dret, sense un lloc? Per això, sempre n’hi ha uns que cerquen perseverants un lloc que sigui propi, que puguin anomenar EL MEU LLOC, i potser mai el trobaran, o si… I d’altres, sense cercar-ho es troben una cadira buida a la que seure’s quan s’aturi la música.
El que és cert, és que durant la recerca del TEU LLOC trepitges molts camins sinuosos i t’atures a descansar a molt albergs. I durant aquestes aturades és inevitable arrelar. Sentir que creixes gràcies a l’aliment que t’ofereix aquella terra, i sobretot les persones. Sentir que els lligams et recorren el cos com si desfilassis un vestit de buganvília que s’ha enredat a tu.
Arrels que et demanen que et quedis per absorbir més sàvia d’aquella terra.
Flors que et demanen la llum de nous sols.
Passió nocturna
Sí, no ho record molt bé,
però hi havia una llengua de pedaç.
No vibrava al pronunciar la R.
Em recordava a la sonoritat de la parla afrancesada.
Però allà no parlava.
Recorria pigues, mugrons i forats,
i s’hi enroscava, per tots.
Però hi havia també un cos real,
més intel·ligent i previsor del que creia.
S’obsequiava amb orgasmes adormissats
enmig de somnis eròtics i passions nocturnes,
involuntàries i no desagradables.
Era un cos que es preparava per sobreviure
a un llarg període de sequera sexual.
I supòs que era un d’aquells mecanismes de defensa,
desconeguts i sense explicació lògica.
Burgos Primaveral
Deixar la jaqueta a casa i posar-se les ulleres de sol. Substituir la senyora castanyera per un xiringuito de gelats. Substituir el cafè amb llet calent per una cervesa fresqueta. Tulipes, margalides i petúnies sembrades a les rotondes. Primeres al·lèrgies i constipats primaverals. Moscards. “Tutup” a les ’siens’; maldecap propi de l’arribada del bon temps. Visita a la perruqueria canina. S’usen els vermells passió, els fúcsies cridaners, els grocs llimona, els verds poma i els blaus elèctrics. Operación bikini-trikini. Footing. Bicicleta. Taula per un.
Visitar la llibreria sense intenció de comprar cap llibre. Una dotzena de persones majors ocupant els bancs de la plaça. Disminució de l’apetit i augment de la líbido. Saltar-se les classes per jugar un partit de futbol a la vora del riu. Excursió a la platja de Burgos (no és cap ironia). Ganes d’estiuejar a Mallorca elevades al quadrat del cub. L’home del temps ja ha anunciat que la situació canviarà en breu, ja que aquestes temperatures, impròpies de l’època, només són una broma del famós canvi climàtic. S’esperen baixades de temperatures i pluges per poder dir allò de “A l’abril pluges mil!”.
Una exposició de Manolo Valdés. Caps gegants escampats pel Passeig Espolón. S’escolten comentaris dels observadors sorpresos per aquelles cares immenses i inesperades que els miren sense ulls. Per alguns, l’exposició és una nosa que destorba el pas dels vianants més precipitats. Per altres, és l’art més pur i elegant que ha sortit al carrer per topar-se, cara a cara, amb els burgalesos. Pels infants, és l’atracció més curiosa, mai vista, a la que enfilar-se. Per mi, és sortir sense rumb a redescobrir Burgos.
