Retenint imatges mentals passades
Hi ha estones en que els records cauen tan lentament que és com si pesassin molt poc i un vent suau els empenyés. És com si fossin tan lleugers com aquella espècia de flor de primavera, a la que demanàvem desitjos quan érem petits i mai es complien: “Que me compri un gelat sa mamà! Ffffuuuuuhh!”.
Els humans tenim aquest inevitable defecte-virtud (reversible) de voler reviure el passat. Ens arriscam a recordar, perquè una vegada sospesat a la balança resulta que no hi ha tant a perdre. Somiar truites i retornar a la infància, per exemple, per sentir-se un delinqüent: tocar muleta i partir corrent, com si haguéssim comès l’acte delictiu pitjor del món! Jejeje! I ara on són tots aquells superpoders característics d’aquell l’infant? Ja no existeixen o ja no hi creiem? Per què no rememoram el passat sense tenir-li por? Si ens trobam la porta tancada dels records, ja s’obrirà una finestra! Per petita que sigui, almanco ens ventilarà la vida. I si hi ha accidentats, ja els estopejarem!
Creixem, i en lloc de tornar grans i forts menjant espinacs i petitsuis, cada vegada som més vulnerables. No és fàcil mostrar el que tu veus i creus, sense que els altres et facin mal amb el que ells veuen i creuen. És ben cert que tots tenim ulls, però hi veim diferent, i per això, també recordam diferent.
