Musgaña-vília
Sempre hi ha alguna cosa a fer, només fa falta cercar el què, on, quan i com. Esforçar-se per innovar la nostra vida, o almanco la nostra setmana. Per això, dissabte passat pensant en ‘què fer quan no hi ha res a fer?’ vaig acudir a un concert de La Musgaña. Era una festa d’aniversari on es resumien 20 anys de música instrumental.
La Musgaña interpreta música folklòrica del centre de la península ibèrica. És música plagada de mestissatge que ha begut de totes les fonts que s’ha trobat en el seu camí. És com la banda sonora de la Meseta. Enmig de la diversitat actual que ens ofereix la música contemporània, neix La Musgaña amb un repertori de qualitat musical impecable, modernitat amb respecte i fidelitat a la tradició, i una gran riquesa de ritmes i estils. És com versionar cançons populars de les illes, jotes i boleros amb bons i grans resultats. Jejeje!
Com podeu comprovar, aquell concert em va encisar i transportar a través de les emocions. Durant el concert, els meus estats físics i mentals s’inflaven i desinflaven al ritme de l’acordió. El meu cos es separava de la ment, es contreia i s’exprimia. I el meu cap cavil·lava. És curiós i estimulant tot el que pot fer-te sentir la música…
Pensaments sorgits de les notes d’una melodia:
Cercar i descobrir el teu lloc no és tan fàcil com sembla. És una tasca ben dificultosa, crec jo. I sinó pensa en el joc de les cadires; com et quedes quan ets tu qui es queda dret, sense un lloc? Per això, sempre n’hi ha uns que cerquen perseverants un lloc que sigui propi, que puguin anomenar EL MEU LLOC, i potser mai el trobaran, o si… I d’altres, sense cercar-ho es troben una cadira buida a la que seure’s quan s’aturi la música.
El que és cert, és que durant la recerca del TEU LLOC trepitges molts camins sinuosos i t’atures a descansar a molt albergs. I durant aquestes aturades és inevitable arrelar. Sentir que creixes gràcies a l’aliment que t’ofereix aquella terra, i sobretot les persones. Sentir que els lligams et recorren el cos com si desfilassis un vestit de buganvília que s’ha enredat a tu.
Arrels que et demanen que et quedis per absorbir més sàvia d’aquella terra.
Flors que et demanen la llum de nous sols.
Joan-a ha dit,
14 Abril, 2008 a 5:30 pm
Hola Margalida, com estàs? Avui, he trobat en Joan submergit al teu micro-espai personal i col·lectiu a sa vegada i m’he quedat amb moltes ganes de fer-te arribar algunes paraules. El teu escrit m’ha transportat a les flors que per viure necessiten aigua, llum, música, paraula i sòl com nosaltres que també necessitam alimentar-nos d’allò que no són aliments per ser feliços (alguns li diuen sobreviure).
Joana ha dit,
14 Abril, 2008 a 8:50 pm
Hola Margalida. M’ha agradat trobar-te entre les mans de la poesía musical acompanyada de l’olor a terra banyada al mes d’abril a qualsevol indret del món. Salutacions des de la Barcelona de casa nostra.