A la lluna amb una escala

Els dos primers intents d’activitat d’un matí són:

1. Obrir un ull només ( perquè els dos de cop és massa arriscat ).

2. Compondre els bocins de somnis que encara reposen en la ment amb un ” i després, no sé com, apareixia…”. ( Cada vegada que faig això em demano: ” realment he somiat el que crec o m’ho estic inventant de desperta?? ” ).

A vegades els somnis poden arribar a ser tan estrafolaris i estranys… Després d’analitzar-ho detingudament, he arribat a la conclusió de que a través dels somnis somatizo les enyorances. Ho he dit tan segura de mi mateixa que sembla que  m’hagi auto-investigat. I no! No és així. La meva teoria té de científica el que pot tenir qualsevol dels casos tractats a Cuarto Milenio (sense ofendre a cap dels seus seguidors). Cada nit  els meus somnis s’encarreguen de cuidar la meva memoria emocional emulant persones que no hi són momentàniament o permanentment. Per això, molts matins m’aixeco alterada, ofuscada, espessa, amb els cicles dels biorritmes negatius/negatius…

Els dos següents intents d’activitat són:

3. Pronunciar un “Bon dia” a l’aire carregat de la buhardilla, sense rèplica.

4. I un “Hola  Caracola!” en direcció a na Bernardina, sense resposta també.

En ocasions em trobo envoltada d’espais i plantes que m’escolten. O no, perquè diuen que la diferència entre oir i escoltar no és més que la intenció que hi posa l’oient. Ahir vaig assumir el paper de l’escoltadora més activa que es pot trobar dins la gama d’escoltadors actius. I són moltes les paraules que  es van rompre dins el meu cap com si d’una trencadissa es tractàs. Fils i fils de paraules sinceres sorgien d’uns bigotis amb (només) aparent temprança. Fils obscurs que cosiren en el meu pensament un brodat trasbalsador: “¿Subir la montaña de la vida para después tener que bajarla cuando esté en el punto más álgido? Yo me tiro. No pienso bajar por el mismo camino por el que he subido pero cuesta abajo”. Si ho hagués de traduir, diria: caure en la temptació d’enviar-ho tot a la merda…

Canviar la ruta de tornada a casa per disposar de més temps per donar-li voltes i voltes a tota la conversa. Caminar per les vorades de l’acera perdent l’equilibri més vegades de les normals (amb els anys de pràctica que tenc jo…). Finalment, arribar a casa i cridar “Ja he arribat”, sense escoltar l’absurda pregunta “Ja has arribat?”.