Culpable: tassa i 1/2 de fantasia!
Creim que un dels objectius principals de la seva vida era no mimetitzar-se entre la gent de la societat, per això es va decorar el cos amb pigues de colors. Després de la investigació hem descobert també que era promíscua, li agradaven els picarols i tenia idees confoses i caòtiques que, possiblement, només ella entenia. D’aquell dia concret sabem que tot va començar amb l’intent fallit de copiar a un ocell blau i blanc. El mateix horabaixa, aprenent a volar, va caure. Va intentar aprendre a nedar i es va ofegar. Així que va optar per caminar, però la van trepitjar. Va col·locar-se en primera fila però no va estar a l’altura. Tots volien que fos caragola, però es va quedar en “boca-molla”. Diuen que no havia nascut en una família de bovers. Però bé, aquesta no és una informació rellevant pel cas que ens ocupa avui aquí. A més, la família no és culpable dels seus actes. Només ella. Resulta que va començar a fer pardalades i a anar de pardaleria, i quan passava tots deien: Mira quina pardala!
Una de les conclusions a les que hem arribat és que no va ser escriptora, perquè no podia oferir literatura de qualitat, només escrits de notable mediocritat. Tampoc va ser cuinera malgrat la seva truita de patata ja s’hagués fet famosa. Així i tot, ella no necessitava encasellar-se. El crim que preparava era molt més simple: fer homenatges minúsculs a persones i moments esdevinguts a la seva vida. Què més sabem d’aquell horabaixa? Sabem que va preparar el seu kit de pesca, i se’n va anar a cercar un somni a retxes. L’ham preparat i ell que no arribava. Es va despistar i el somni va passar. Així i tot, cal dir que no podem confirmar aquesta informació i necessitam contrastar-la amb altres fonts testimonis.
El que sí podem confirmar és que, després d’aquest fracàs, empipada, se’n va anar al mercat. Va fer que totes les carxofes irradiassin essència de rosa. Totes les cols, de gessamí. Les mongetes, de fonoll. Els enciams, de romaní. I el pebres, de moraduix! I mentre meditava què més fer per fabricar un món al revés, se’n va anar a la mar, i encara emprenyada, va pintar tots els peixos amb taques de vaca! Quins desastres… Perseguida per la policia local, la nacional i els anti-disturbis, la descarada al·lega, amb total tranquil·litat, que es va donar a la fuga perquè volia caminar baix la pluja i sentir-la a les mans, a la cara i a les pipelles, i que per això no va baixar el cap. Sinó que el va aixecar ben alt. També afegeix que mentre passejava va descobrir un arbre que no donava fruits, sinó espirals. La gent els cuinava; rostits, fregits, bullits, farcits i en salsa… Informació no necessària per concloure si és culpable o no d’algun delicte.
El darrer testimoni que la va veure conta: “Va ficar 1, 2, 3, 4, fins a 5 dits, de cop, dins els guants! I va continuar el seu camí. Em va cridar l’atenció perquè cada 200 metres, aproximadament, anava aferrant a tots els arbrespirals adhesius d’aquells de caritas sonrientes Made in China”. L’acusada es defensa dient: “No ho feia per trobar el camí de tornada, sinó perquè tots els que ho vessin recordassin que encara n’hi ha que somriuen sense cap motiu especial per fer-ho”. Senyoria, crec que avui aquí, hem ofert proves, més que suficients, per declarar a l’acusada com a culpable d’una sèrie de delictes sense precedents!
Càries
Si no M‘hagués rentat les dents,
ara tendrIa càries.
Però manTindria el gust dels teus llavis
a la meva boca
i cap dentífric l’hauria subStituït
per mEnta química i artificial.
Iniciant el camí de conèixer-te
he caigut en la tempTació d’enyorar-te.
Ara sé com fer-ho
i ho he fet…
La visita més esperada
En resum:
De punta, els nirvis, els pèls i el rencontre.
Bolcar el buit dins el buit.
Sentir que són capaços de sentir
i experimentar tots els estats d’ànim possibles.
Resumir una visita en una postal o en un paper A-4.
I començar a veure la pluja des de cobro.
Al detall:
Supervivència-Convivència:
Vivència!
Massa secrets.
Distàncies immesurables.
Massa pes per sostenir-lo.
Vides paral·leles
amb algun nus, mig desfet,
en algun punt desconegut.
Cap d’ells recorda on és,
però tots volen recuperar aquell lleu lligam.
Ressegueixen l’aspresa de la corda
amb la punta dels dits suats.
On deu ser aquell nus?
S’especula que algú l’ha tallat amb tisores rovellades.
El refaran, però que no estrenyi.
Abraçades. Només una. Sincera i necessària.
Sentir dolçament aquelles mans malgastades
per tants d’anys d’utilitzar-les.
No saben si mai ho havien viscut,
o que fa tant que ho havien oblidat.
(des)CONTROL.
Un camí de mines per desactivar
permetent que el passat es corrompi.
Sensacions subtitulades amb la paraula agredolç.
32 metres quadrats.
No hi havia espai per tots però en van inventar més.
Tampoc grans expectatives.
Tot mesurat mil·limètricament perquè no es tallàs la maionesa.
1 ou, sal, 200 ml d’oli d’oliva, una cullerada de suc de llimona.
I les paraules inspirades fins a la boca de l’estómac.
Autores de pessigolles, enveges, gelosies i vergonyes.
Però avui saben que tot això es diu tristesa.
Ja contam cap endarrera
Hi ha massa decisions que no les prenem nosaltres però ens afecten, fins i tot, ens marquen de per vida. D’altres sí, nosaltres en som els únics responsables de que el nostre camí segueixi una ruta o una altra. Aquesta decisió, anar a “burgosear”, va ser única i exclusivament meva (pràcticament…).
Cada vegada queda menys per “burgosear”, per fer tot allò que em queda per fer i tot allò que vull repetir abans de la tornada definitiva. Una cosa és ben clara, “burgosear” ha estat donar una passa més en el meu camí i aferrar un altre ”taco-remiendo” en el meu vestit-disfressa.
Podria afirmar que la meva decisió i posterior actuació, han tengut efectes col·laterals en els que m’envolten. Alguns s’han desviat negativament arribant a estrangular, fins i tot, a la lluna. Altres, s’han desviat cap al costat positiu deixant de censurar la música que surt dels arbres. Des d’aquí ( malgrat sembli mentida) he conegut, més i millor, a tots els desviats cap a un costat o l’altre. He vist paraules clavades al meu cor com un pinxo de barbacoa que travessa un taquito de vedella. Però també n’he vistes que reposen sobre ell com una flor que es va secant i hi deixa la seva essència impregnada. Als del Bé i del Mal els he après a estimar (o com a mínim apreciar) per igual. Per això, aquí i des d’aquí, s’ha fet més obligatori que mai tolerar la bogeria, la diferència i la innocència. Tots ells han fet que em vagi modelant, ja sigui amb mans o massetes. Hi ha hagut estones en que se’n ha anat a pique el que som i el que volia ser, però ara, sé millor QUI, i no QUÈ, vull ser.
Jo he lluitat perquè ningú prohibís a les estrelles sortir cada vespre, perquè ningú empresonàs els colors i perquè ningú respiràs els fum dels seus propis somnis cremats. “Tècnicament” els resultats no són els esperats, però ho he intentat. Sembla que poc o res he aconseguit, i ara, poc o res tenc. He viscut el que pensava i he pensat el que vivia. I estant aquí, me’n he adonat de que el 80% de les teves paraules són veritat, i el 20% restant, mentida. Crec que he començat massa vegades pel final, però sempre he arribat al principi.
I ara em tornaré mudar de casa i, lentament i involuntàriament, ofegaré els meus records burgalesos. El fang eixugat al forn es fondrà i ja no tendrà cap forma, però es podrà pastar de nou. La pepa de pedaç deixarà de ser la meva consellera. Els renous de la buhardilla es silenciaran. Les plantes deixaran de tenir nom propi. Les mosques deixaran de ser animals de companyia. Les papallones de paper deixaran de ser objectes de decoració…
Tancaré els ulls i visualitzaré un dia de treball intens dels arbres del bosc de l’Arlanzón. I si m’esforço una mica, els ensumaré, tocaré i escoltaré des de la mar Mediterrània que tant he enyorat.
Un bocí de vida per enyorar
Després de pensar que havia viscut massa sensacions per superar en 24 hores només, es veu enduita pel plaer a una altre pla espiritual.
La part femenina, enfonsada dins el seu propi cos i dedicant-s’hi, gairebé ni se’n adona de que la part masculina també es troba immersa en el punt més àlgid del plaer. Experimenten la possessió d’allò que anomenen clímax en els poemes.
Se’n adona quan el cos maculí es desploma sobre ella, oprimint-li el pit, dificultant la seva respiració. No hi ha paraules a cau d’orella encara, només les respiracions esgotades i apressades. I un cos que l’embolica, com si la protegís i amagàs d’algú o alguna cosa.
Ella, ja fa una bona estona, sap quant enyorarà aquell bocí de vida enèrgic i vital.
