Trescant pel món
Burgos-Medina del Campo-Villalar-Bilbao-Plentzia-Gorliz
Destí final: Mallorca
Tren-Bus-Cotxe-Metro-Avió-Peus
Intensitat+Diversitat= Trescant pel Món!
Un equipatge desordenat i poc preparat, omplit un 50% amb objectes de turista, i l’altre 50 amb material de viatger. Un lleu esbós del planning i un llibre a punt de mostrar el seu final. Així va partir, amb un mapa a la mà per perdre’s.
El transport públic sempre l’ha impulsada a posar en marxa les seves meditacions alocades, i aquesta vegada no seria diferent. Els llargs trajectes, sense deixar de mirar per la finestra, es complementen amb nous interrogants que mai poseiran la resposta. Les respostes són allà on ella no vol cercar i la por la empeny en direcció contrària.
Tresca qui tresca, des de les festes reivindicatives del poble fins a l’art modernista del Guggenheim. Tresca qui tresca, des de les vinyes de Castella d’on naixeran tints i rosats olorosos, fins a les aigües fredes on es remullen els penya-segats del nord. Convertint-se durant el trajecte, en un iman per “quarentons” solitaris, en testimoni de la ruptura d’una parella o, fins i tot, en company de seient de persones que encomanen la seva ànima a Déu, senyant-se abans de pujar a un bus, tren o funicular. Després de 15 dies de trescar pel món, aquells poemes de lectura obligada de 2n de batxiller (destinats a aprovar selectivitat) són rellegits, entesos i valorats. Campos de Castilla d’Antonio Machado ara ja té sentit perquè es sent propera i propietari d’aquells versos que en altres etapes no va comprendre. El mateix li passa amb Miguel de Unamuno i la seva estima cap a la mar i Bizkaia.
Ella també s’ha retrobat amb la mar. La mateixa olor. El mateix sabor. Distinta temperatura. Baixamar-Pleamar. Esperar les ones o esquivar-les. Asseure’s al port, amb els peus penjant, per observar passar la gent que passeja sola o en companyia humana o canina. Observar simplement les seves petjades. Van deixant marques, de tota forma i grandària, a la vorera de la mar. Dibuixen camins imperdurables en la mateixa direcció.
No ve preparada per l’ocasió, per això du les sabates en mà. Així permet a les ones que li acariciïn els peus, i les més ferotges, fins i tot, els genolls. Inspira la saladina fins que s’incrusta als seus pulmons. És la primera en saludar les ones i la darrera en acomiadar-s’hi. I mestres, el sol se’n va i deixa el seu rastre inconfundible ataronjat que el delata.
Tothom sap que no fa gaire ha estat per allà…
