Un goteig d’optimisme
Plou una altra vegada aquesta nit:
Una pluja de somnis sobre els teus llençols.
Una pluja de notes sobre el teu camí.
Una pluja de besades sobre la teva pell.
Una pluja d’orgasmes sobre els teus genitals.
Ja ens agradaria que el Déu grec Zeus ens enviés aquestes tempestes ( I aigua! Que és ben necessari!). Una pluja que ens xopàs de l’habilitat de poder pensar i actuar com una persona més, una qualsevol, una comuna castigada a tenir il·lusions.
Ser una persona que no s’hagi erosionat a força de pallisses i cops de martell, sinó amb el pas del temps, del vent i de l’aigua. Una, que no vagi perdent, tudant, esborrant i tirant al fems records confusos i incomplets. Una, sense una fissura al pit esperant ser farcida.
Diàriament, em creuo amb persones amb una visió nebulosa atribuïda a una espelma apagada sense un fons sonor d’aniversari. Persones de mirada ennuvolada per una bombeta fosa en un curtcircuit en els nervis capil·lars. I enmig de tanta foscor pensen: “Què aconseguiríem a plena llum? Segur que moltes més coses!”
Pot ser sí o no? Pot ser res? Pot ser molt més? No ho sé, però en la fosca jo sempre pens en un proverbi persa que diu:
“Quan és prou fosc
es poden veure les estrelles”
