Ja contam cap endarrera
Hi ha massa decisions que no les prenem nosaltres però ens afecten, fins i tot, ens marquen de per vida. D’altres sí, nosaltres en som els únics responsables de que el nostre camí segueixi una ruta o una altra. Aquesta decisió, anar a “burgosear”, va ser única i exclusivament meva (pràcticament…).
Cada vegada queda menys per “burgosear”, per fer tot allò que em queda per fer i tot allò que vull repetir abans de la tornada definitiva. Una cosa és ben clara, “burgosear” ha estat donar una passa més en el meu camí i aferrar un altre ”taco-remiendo” en el meu vestit-disfressa.
Podria afirmar que la meva decisió i posterior actuació, han tengut efectes col·laterals en els que m’envolten. Alguns s’han desviat negativament arribant a estrangular, fins i tot, a la lluna. Altres, s’han desviat cap al costat positiu deixant de censurar la música que surt dels arbres. Des d’aquí ( malgrat sembli mentida) he conegut, més i millor, a tots els desviats cap a un costat o l’altre. He vist paraules clavades al meu cor com un pinxo de barbacoa que travessa un taquito de vedella. Però també n’he vistes que reposen sobre ell com una flor que es va secant i hi deixa la seva essència impregnada. Als del Bé i del Mal els he après a estimar (o com a mínim apreciar) per igual. Per això, aquí i des d’aquí, s’ha fet més obligatori que mai tolerar la bogeria, la diferència i la innocència. Tots ells han fet que em vagi modelant, ja sigui amb mans o massetes. Hi ha hagut estones en que se’n ha anat a pique el que som i el que volia ser, però ara, sé millor QUI, i no QUÈ, vull ser.
Jo he lluitat perquè ningú prohibís a les estrelles sortir cada vespre, perquè ningú empresonàs els colors i perquè ningú respiràs els fum dels seus propis somnis cremats. “Tècnicament” els resultats no són els esperats, però ho he intentat. Sembla que poc o res he aconseguit, i ara, poc o res tenc. He viscut el que pensava i he pensat el que vivia. I estant aquí, me’n he adonat de que el 80% de les teves paraules són veritat, i el 20% restant, mentida. Crec que he començat massa vegades pel final, però sempre he arribat al principi.
I ara em tornaré mudar de casa i, lentament i involuntàriament, ofegaré els meus records burgalesos. El fang eixugat al forn es fondrà i ja no tendrà cap forma, però es podrà pastar de nou. La pepa de pedaç deixarà de ser la meva consellera. Els renous de la buhardilla es silenciaran. Les plantes deixaran de tenir nom propi. Les mosques deixaran de ser animals de companyia. Les papallones de paper deixaran de ser objectes de decoració…
Tancaré els ulls i visualitzaré un dia de treball intens dels arbres del bosc de l’Arlanzón. I si m’esforço una mica, els ensumaré, tocaré i escoltaré des de la mar Mediterrània que tant he enyorat.
