Ja contam cap endarrera
Hi ha massa decisions que no les prenem nosaltres però ens afecten, fins i tot, ens marquen de per vida. D’altres sí, nosaltres en som els únics responsables de que el nostre camí segueixi una ruta o una altra. Aquesta decisió, anar a “burgosear”, va ser única i exclusivament meva (pràcticament…).
Cada vegada queda menys per “burgosear”, per fer tot allò que em queda per fer i tot allò que vull repetir abans de la tornada definitiva. Una cosa és ben clara, “burgosear” ha estat donar una passa més en el meu camí i aferrar un altre ”taco-remiendo” en el meu vestit-disfressa.
Podria afirmar que la meva decisió i posterior actuació, han tengut efectes col·laterals en els que m’envolten. Alguns s’han desviat negativament arribant a estrangular, fins i tot, a la lluna. Altres, s’han desviat cap al costat positiu deixant de censurar la música que surt dels arbres. Des d’aquí ( malgrat sembli mentida) he conegut, més i millor, a tots els desviats cap a un costat o l’altre. He vist paraules clavades al meu cor com un pinxo de barbacoa que travessa un taquito de vedella. Però també n’he vistes que reposen sobre ell com una flor que es va secant i hi deixa la seva essència impregnada. Als del Bé i del Mal els he après a estimar (o com a mínim apreciar) per igual. Per això, aquí i des d’aquí, s’ha fet més obligatori que mai tolerar la bogeria, la diferència i la innocència. Tots ells han fet que em vagi modelant, ja sigui amb mans o massetes. Hi ha hagut estones en que se’n ha anat a pique el que som i el que volia ser, però ara, sé millor QUI, i no QUÈ, vull ser.
Jo he lluitat perquè ningú prohibís a les estrelles sortir cada vespre, perquè ningú empresonàs els colors i perquè ningú respiràs els fum dels seus propis somnis cremats. “Tècnicament” els resultats no són els esperats, però ho he intentat. Sembla que poc o res he aconseguit, i ara, poc o res tenc. He viscut el que pensava i he pensat el que vivia. I estant aquí, me’n he adonat de que el 80% de les teves paraules són veritat, i el 20% restant, mentida. Crec que he començat massa vegades pel final, però sempre he arribat al principi.
I ara em tornaré mudar de casa i, lentament i involuntàriament, ofegaré els meus records burgalesos. El fang eixugat al forn es fondrà i ja no tendrà cap forma, però es podrà pastar de nou. La pepa de pedaç deixarà de ser la meva consellera. Els renous de la buhardilla es silenciaran. Les plantes deixaran de tenir nom propi. Les mosques deixaran de ser animals de companyia. Les papallones de paper deixaran de ser objectes de decoració…
Tancaré els ulls i visualitzaré un dia de treball intens dels arbres del bosc de l’Arlanzón. I si m’esforço una mica, els ensumaré, tocaré i escoltaré des de la mar Mediterrània que tant he enyorat.
Argentinatik! ha dit,
19 Maig, 2008 a 1:35 pm
Menuda disfruta del que et queda lo més gustosament que puguis!! i això si !”"que nadie te quite lo bailadooo!! “”
Que tal la visita que has tengut? vas rebre un email meu?poc aguda que no em contestes…
be Che quan puguis passa per casa i prenem un mate! dale pelotudaaaaaaaaaaa
chau chau
Lideta ha dit,
19 Maig, 2008 a 5:53 pm
Moraduixa II !!
T’he contestat el mail però he començat una vaga indefinida de resposta als teus mails… Tu saps perquè… Jejeje!
Encara tenc la visita per aquí! Al final l’espai no ha estat tan reduit per 3…
Un xiiiito gegant !!
mayolicus ha dit,
20 Maig, 2008 a 8:35 am
Bones Margalidona!
Veig que al final has aconseguit insertar una imatge a l’entrada! Ja sabia jo que eres espaviladona! je je je!
He llegit lo teu escrit, i encara que a aquestes hores del matí no estic massa fí per comentar segons que, tan sols dir-te que ha estat una mica profund això. Ha millorat respecte als anteriors (a la porno-poesia) que m’emocionaven més que llegir Corín Tellado vegent mujercitas! je je!
Res! Encara que no et volem arrencar de la teva vida burgalessa, per aquí se t’enyora! Ja me qued sense la meva visita a Burgos, a Salamanca però tampoc sé la meva barca de la vida cap a on circula, tan sols, m’allarg a damunt, i esper que els corrents i les brises me duguin on m’han de dur, a una illa, a un nou continent, a un abisme,… ja ho veurem! Per ara, el vent bufa poc a poc!
Un beset!