Culpable: tassa i 1/2 de fantasia!
Creim que un dels objectius principals de la seva vida era no mimetitzar-se entre la gent de la societat, per això es va decorar el cos amb pigues de colors. Després de la investigació hem descobert també que era promíscua, li agradaven els picarols i tenia idees confoses i caòtiques que, possiblement, només ella entenia. D’aquell dia concret sabem que tot va començar amb l’intent fallit de copiar a un ocell blau i blanc. El mateix horabaixa, aprenent a volar, va caure. Va intentar aprendre a nedar i es va ofegar. Així que va optar per caminar, però la van trepitjar. Va col·locar-se en primera fila però no va estar a l’altura. Tots volien que fos caragola, però es va quedar en “boca-molla”. Diuen que no havia nascut en una família de bovers. Però bé, aquesta no és una informació rellevant pel cas que ens ocupa avui aquí. A més, la família no és culpable dels seus actes. Només ella. Resulta que va començar a fer pardalades i a anar de pardaleria, i quan passava tots deien: Mira quina pardala!
Una de les conclusions a les que hem arribat és que no va ser escriptora, perquè no podia oferir literatura de qualitat, només escrits de notable mediocritat. Tampoc va ser cuinera malgrat la seva truita de patata ja s’hagués fet famosa. Així i tot, ella no necessitava encasellar-se. El crim que preparava era molt més simple: fer homenatges minúsculs a persones i moments esdevinguts a la seva vida. Què més sabem d’aquell horabaixa? Sabem que va preparar el seu kit de pesca, i se’n va anar a cercar un somni a retxes. L’ham preparat i ell que no arribava. Es va despistar i el somni va passar. Així i tot, cal dir que no podem confirmar aquesta informació i necessitam contrastar-la amb altres fonts testimonis.
El que sí podem confirmar és que, després d’aquest fracàs, empipada, se’n va anar al mercat. Va fer que totes les carxofes irradiassin essència de rosa. Totes les cols, de gessamí. Les mongetes, de fonoll. Els enciams, de romaní. I el pebres, de moraduix! I mentre meditava què més fer per fabricar un món al revés, se’n va anar a la mar, i encara emprenyada, va pintar tots els peixos amb taques de vaca! Quins desastres… Perseguida per la policia local, la nacional i els anti-disturbis, la descarada al·lega, amb total tranquil·litat, que es va donar a la fuga perquè volia caminar baix la pluja i sentir-la a les mans, a la cara i a les pipelles, i que per això no va baixar el cap. Sinó que el va aixecar ben alt. També afegeix que mentre passejava va descobrir un arbre que no donava fruits, sinó espirals. La gent els cuinava; rostits, fregits, bullits, farcits i en salsa… Informació no necessària per concloure si és culpable o no d’algun delicte.
El darrer testimoni que la va veure conta: “Va ficar 1, 2, 3, 4, fins a 5 dits, de cop, dins els guants! I va continuar el seu camí. Em va cridar l’atenció perquè cada 200 metres, aproximadament, anava aferrant a tots els arbrespirals adhesius d’aquells de caritas sonrientes Made in China”. L’acusada es defensa dient: “No ho feia per trobar el camí de tornada, sinó perquè tots els que ho vessin recordassin que encara n’hi ha que somriuen sense cap motiu especial per fer-ho”. Senyoria, crec que avui aquí, hem ofert proves, més que suficients, per declarar a l’acusada com a culpable d’una sèrie de delictes sense precedents!
