El primer bany
L’estiu ens retorna els colors a la pell, a la roba i als paisatges, però la meva mirada, avui, s’ha desviat i retingut en aquella papallona incolora. Una que conten que volava tira a tira entre el laberint d’una cortina de fulles que protegia un llit qualsevol d’una ciutat qualsevol. Cada dia exfoliava els seus somnis i els va deixar sense impureses. I ara, enmig de les pells mortes els somnis s’estan adormint. Li diuen “incolora” perquè brollava colors durant el seu vol fins que va quedar-se de color “paper de diari”, però jo mai l’he vista, i si ho fe fet, va ser només de rampellada…
A cents de km, viatjant en el mateix pensament (a la mateixa hora, minut i segons) a una roca amb nom propi ancorada enmig del mediterrani, el meu primer bany d’aigua salada després de molt de temps.
I sense estrenar bikini a una caleta per estrenar es senten les crispetes que esclaten al fons de la mar i fan ballar el còdols. Enmig de tanta tranquil·litat, em costa més entendre com en un espai tan petit i reduït, com és un cos humà, algú hi pot acumular tant d’odi…
És tan fàcil confondre els bons amb els dolents?
Corassón, son, son…
“Quan el teu cor parla, pren bona nota”
Judith Campbell
Poques vegades li feim cas a aquest òrgan vital que batega, aproximadament, entre 60 i 100 vegades per minut quan el tenim tranquilet. Diuen també, que és el culpable de que alguns humans experimentin commocions sentimentals relacionades amb l’amor, l’amistat, la família… També és la decoració i/o punt de color de 1001 objectes, roba i complements. A més de ser el punt de les is de la cal·ligrafia d’algunes persones.
És protagonista de frases famoses com:
“Només amb el cor es pot veure bé, l’essencial és invisible als ulls” -Petit Príncep-, o
“La gent cada dia s’arregla els cabells, per què no s’arregla el cor?” -Proverbi xinès-.
El batem i l’exprimim, el rompem i el cosim, el sedam i l’excitam, el posam cap per avall i al revés, l’aturam i el tornam posar en marxa, el llepam i mossegam, el rovegam i l’escopim, li feim fer cucaveles i l’utilitzam de pilota si és necessari! I malgrat ser present, fins i tot, a les portes dels WC (Lore-AMOR-Jose), ens és igual, ens tocam els nassos d’ell…
Quan ens fixam en ell? Quan li prestam atenció? Realment no ho sé, però estic especulant, i només se m’ocorren algunes opcions, podria ser:
1. Quan necessita una revisió…?
2. Quan es fica en lios amb el CAP…? Ja sabem que el dilema/batalla/lluita CAP vs COR sempre hi és present.
3. Encara que, sincerament, jo crec que l’únic moment en que de veres l’escoltam, i prenem bona nota del que ens diu, és, desgraciadament, quan el sentim flastomar…
De Burgos a Nicaragua amb una cançó
12 de juny del 2008
A Burgos, aconseguir tomàtigues, un dels aliments estrella de la meva dieta diària, és més difícil que aconseguir llagosta enmig d’un desert. Així que un dia més, dino de qualsevol cosa que no dugui aquesta apreciada verdura per jo, que s’ha convertit en un luxe degustar.
Apago la televisió, cansada de veure imatges que demostren que el món se’ns està anant de les mans, i pretenc endinsar-me en el món de l’estudi, intensament, per lliurar-me dels remordiments de tants dies de lectura superficial i insignificativa d’apunts. Ho pretenc, ho he dit bé, perquè lentament em sent seduïda per una veu sensual que surt, amb poca intensitat, dels altaveus de la ràdio.
Pujo el volum per deixar-me endur per relats literaris i música procedent de països revolucionaris centreamericans amb el que m’hi sent lligada. Desconnectada per complet dels apunts de Mètodes d’Investigació en Educació Especial, assignatura que veig complicat aprovar, escolt amb detenció la versió de El Consorcio de la cançó Nicaragua, Nicaragüita. M’autofusilo amb reminiscències agradables: sandinisme, Daniel Ortega, Telpaneca, Gioconda Belli, intercanvi Menorca-Telpaneca, dinamització de la biblioteca, rencontres insòlits, negre-vermell, Teresita, Xisca, Lesli… i tants i tants noms propis. En resum: màgia! O com el propi lema del país ho descriu: “Todo lo imposible es posible en Nicaragua”. Diapositives enllaçades, però desordenades cronològicament, en el mateix context: les meves vivències.
Se’m ve al cap una frase del llibre que em va costar tant encetar i que ara gaudeixo sense mirament: “Amb els diners que ens gastam al 1r món amb un cotxo barato, es pot fer una escola, un pou o un centre mèdic a un país en desenvolupament”. Enmig de tanta crisi o desacceleració, com volgueu dir-li, no penso afegir res més, perquè la meva intenció no és convèncer a ningú de res nou.
Simplement és una reflexió que deix aquí, de manera esporàdica, que ha estat interrompuda per la meva “casera” per informar-me de que ja té inquilins nous perquè em substitueixin. M’estarà engegant?
Instruccions per…
Posi’s el cinturó.
Amobli la seva ment amb l’estil que més li convengui:
mobles de dissenys, rústics o clàssics.
Pegui un bel.
Fiqui-ho tot dins una coctelera.
Remeni-ho seguint les orientacions del fabricant.
Conservi-ho en un lloc fresc i sec
(a ser possible a temperatura ambient).
Buidi el contingut d’una capsa de cereals.
Fiqui-hi la massa anterior a l’interior durant 24h,
a fi de donar-li forma quadrada
(si ho desitja en porcions, pot utilitzar una cubitera).
Retalli amb unes tisores de podar
les línies que observarà al seu front
(no confondre amb les arrugues).
Introdueixi a dins el producte resultant
obtingut en el procés previ.
Cosexi de nou el seu front,
procurant que no quedin marques que el delatin.
Desenrosqui’s el cap.
Fiqui’l al forn durant 30 minuts a 180ºC.
Asseguri’s que el grill li torri totalment la ment
fins quedar una capa cruixent.
I voilà!
Ja té el cap quadrat i cremat que tant ha desitjat!
També té l’opció d’avortar la missió,
encara que no és recomanable.
En aquest cas, digui NO!
i abandoni el procés després de posar-se el cinturó.
1 cullerada sopera d’espais literaris
La Fira del Llibre també ha arribat a Burgos i jo m’he passejat per totes paradetes cercant aquell llibre que sé que no trobaré ( però ho intent!). Com sempre, acabo carregada amb més llibres (i cds) del que la meva economia es pot permetre… I començo la sobredosis de lectura, ja sigui per devoció o per deixar aparcades una estona més les meves obligacions. El món dels lectors i escriptors, al cap i a la fi, és el mateix. L’un sense l’altre no existiria, i viceversa, és obvi!
M’enamoren aquells llibres que desapareixen de les meves mans, aquelles fulles que no són fetes de paper sinó d’un material creat a partir d’un aliatge d’inspiració, imaginació i transportació. Aquells que endollen la teva ment, des del minut zero, a una electricitat més ràpida que la llum, convertint-la en colors elèctrics, vius i llampants. Em fascinen les lectures amb espais per entrar-hi. Les que donen permís al lector per formar-hi part; dialogar mímicament amb l’escriptor i compartir la seva personalitat a través de paraules individuals i alhora col·lectives.
Aprofitant els actes que acompanyen a la Fira del Llibre de Burgos, he acudit a col·loquis i trobades de poetes i escriptors desconeguts per la seva poca arribada al públic o per la meva excessiva incultura. I endinsada dins el món literari, que em trasbalsa, he aprofitat per cercar alguns perquès irrespondibles. Si alguna cosa m’han donat els llibres, entre moltes d’altres, és un post-grau en psicologia no homologat per cap universitat estatal. Recursos i formació per autoanalitzar-me en profunditat, ordenar-me i crear el meu propi personatge literari.
La literatura a la que darrerament m’he aficionat són les joies que degusto en els blogs/fotologs (i succedanis) d’amics. És la meva arma blanca indolora per seguir el rastre de les seves vides. És com allò que diuen de “no tota distància és absència, ni tot silenci oblit” (Moraduixes!). És una manera cibernètica d’indagar en els seus respectius mons, sense un cafè damunt la taula, i gràcies a l’escriptura més personal, irrepetible i gratuïta.
Jo també m’he apuntat en aquest club obert a tothom. M’he fet membre d’un espai on no està reservat el dret d’admissió. Aquí mostres només una part de tu: la que més t’agrada o t’interessa segons el teu estat d’ànim. I guardes tots els mols que vulguis de la teva essència dins la caixa de vidre. Només tu posseeixes la clau i l’obris quan ho consideres necessari. En aquest racó internauta, t’arrisques a que els lectors s’infiltrin dins ella, però sempre guardes les distàncies elaborant silencis en veu alta, metàfores poc treballades i surrealismes gairebé impenetrables.
Jo també soc aquell comercial que toca porta per porta esperant que algú compri un producte que realment no necessita. En realitat, la meva intenció no és vendre’l, sinó més bé continuar exercint l’autoexpressió i ingerir vitamines per superar l’anèmia que pateix un bocí de mi. I resulta que és més fàcil fer-ho per escrit i en tercera persona…
