El soroll de la monotonia nocturna
Es treu l’uniforme i es posa de nou el camuflatge. Mira el rellotge. És tard. Més tard del que hauria de ser. Es despedeix i surt al carrer on la pluja es sosté en l’aire sense intenció d’aturar de caure. A la seva pell ni rastre del perfum. Només olors fastigoses a formatge i salsa barbacoa. Apesta.
El camí fins a casa és fosc i replet de silencis i llegendes urbanes. Els seus peus, són els que acaben dins tots els bassiots fangosos per culpa d’uns ulls que no els veuen. I l’únic soroll audible són uns tacons llunyans d’algú que fa el mateix recorregut que ella. Només frissa d’arribar a casa on l’espera un te massa dolç pel seu gust.
Durant el trajecte a peu, s’entreté delectant a la seva vista amb la imatge de la lluna. Suspesa dalt del cel per un simple fil i engronsada pel vent, sembla que hagi de caure i rompre-se en milers de bocins.
Arribada a la guarida, es desvesteix sense plegar la roba. Deixant-la a qualsevol racó perdut de l’habitació pareix que algú li hagi arrencat en un acte de passió. Desgraciadament, no és així. Ja dins el sobre, sense una presència humana a la que dir-li “ja soc aquí, t’he enyorat…”, l’aborden i assalten preguntes de difícil resposta, respostes de difícil acceptació i acceptacions sense excuses.
Una lectura densa i 748 voltes des del llit fins a la seva ment, no són suficients per adormir-se. Alimenta l’insomni fins que, aquest, alimenta els seus somnis.
