A la lluna amb una escala

La Fira del Llibre també ha arribat a Burgos i jo m’he passejat per totes paradetes cercant aquell llibre que sé que no trobaré ( però ho intent!). Com sempre, acabo carregada amb més llibres (i cds) del que la meva economia es pot permetre… I començo la sobredosis de lectura, ja sigui per devoció o per deixar aparcades una estona més les meves obligacions. El món dels lectors i escriptors, al cap i a la fi, és el mateix. L’un sense l’altre no existiria, i viceversa, és obvi!

M’enamoren aquells llibres que desapareixen de les meves mans, aquelles fulles que no són fetes de paper sinó d’un material creat a partir d’un aliatge d’inspiració, imaginació i transportació. Aquells que endollen la teva ment, des del minut zero, a una electricitat més ràpida que la llum, convertint-la en colors elèctrics, vius i llampants. Em fascinen les lectures amb espais per entrar-hi. Les que donen permís al lector per formar-hi part; dialogar mímicament amb l’escriptor i compartir la seva personalitat a través de paraules individuals i alhora col·lectives.

Aprofitant els actes que acompanyen a la Fira del Llibre de Burgos, he acudit a col·loquis i trobades de poetes i escriptors desconeguts per la seva poca arribada al públic o per la meva excessiva incultura. I endinsada dins el món literari, que em trasbalsa, he aprofitat per cercar alguns perquès irrespondibles. Si alguna cosa m’han donat els llibres, entre moltes d’altres, és un post-grau en psicologia no homologat per cap universitat estatal. Recursos i formació per autoanalitzar-me en profunditat, ordenar-me i crear el meu propi personatge literari.

La literatura a la que darrerament m’he aficionat són les joies que degusto en els blogs/fotologs (i succedanis) d’amics. És la meva arma blanca indolora per seguir el rastre de les seves vides. És com allò que diuen de “no tota distància és absència, ni tot silenci oblit” (Moraduixes!). És una manera cibernètica d’indagar en els seus respectius mons, sense un cafè damunt la taula, i gràcies a l’escriptura més personal, irrepetible i gratuïta.

Jo també m’he apuntat en aquest club obert a tothom. M’he fet membre d’un espai on no està reservat el dret d’admissió. Aquí mostres només una part de tu: la que més t’agrada o t’interessa segons el teu estat d’ànim. I guardes tots els mols que vulguis de la teva essència dins la caixa de vidre. Només tu posseeixes la clau i l’obris quan ho consideres necessari. En aquest racó internauta, t’arrisques a que els lectors s’infiltrin dins ella, però sempre guardes les distàncies elaborant silencis en veu alta, metàfores poc treballades i surrealismes gairebé impenetrables.

Jo també soc aquell comercial que toca porta per porta esperant que algú compri un producte que realment no necessita. En realitat, la meva intenció no és vendre’l, sinó més bé continuar exercint l’autoexpressió i ingerir vitamines per superar l’anèmia que pateix un bocí de mi. I resulta que és més fàcil fer-ho per escrit i en tercera persona…