En Marc i n’Ariadna
En Marc i n’Ariadna sempre han estat una parella, més o manco, “normal”. Dic “normal”, malgrat no entendre el significat d’aquesta paraula, però supòs que així la majoria de gent entendrà el tipus de parella del que parlo.
Són una parella de les que passen desapercebudes; mai han estat de les que es dediquen cançons, ni de les que s’escriuen cartes d’amor, i molt menys de les que es regalen rams de flors. Sempre han estat de les que es roveguen mútuament les obsessions, mentre escolten R3 dins el cotxe. Però ara, per circumstàncies de la vida, la seva relació sentimental ha perdut vitamines i ha minvat els nivells d’enamorament.
Ara, ja no juguen a “si fossis”, ni s’inventen contes junts. Ja no cuinen, ni netegen waters que no els corresponen. Ja no es desperten amb una besada, ni van a fer cafès a l’Starbucks. Ja no miren les estrelles, ni les flames del foc de la xemeneia, ni tan sols les pel·lícules de por! Ja no es parlen amb el tacte de les lletres amagant secrets com infants. I el que és pitjor; ja no conversen a les nits durant hores, fins que els ulls es cusen de lleganyes i els engoleix el poderós sofà.
Per tot això estan un mica preocupats; sospiten que la crisis mundial està afectant també a les relacions personals i concretament a la seva. Així i tot, cal dir a favor seu, que no han venut els records al senyor Temps i això ja és molt! Avui m’ho contaven. Jo escoltava de manera atenta i activa, però no he pogut donar-los cap consell perquè encara no en sé.
Sé que darrerament no utilitzen la paraula t’estim les vegades que voldrien, i gairebé sempre que ho fan és a la sala d’espera d’un aeroport. Però també sé que, si fos necessari, recorrerien la Muralla Xinesa amb vespa per veure’s. Si fos necessari, baixarien la lluna per mullar-la dins el cafè amb llet. Això sí, poquet temps i amb la llet freda, no fos cosa que es reblanís massa i es quedassin les miques al cul del tassó… I això deu voler dir alguna cosa, no?
Obrint camí per Eivissa
Amb nou pentinat (per allò de tallar amb el passat…) he començat a llevar-li la clovella a Eivissa per trobar-ne el bessó. Arribant al bessó, he començat la ruta del descobriment de l’illa; mostres de creativitat, excursions per la costa, discoteques d’hivern… Arribant al bessó, he sortit de l’estancament inicial, gràcies a la filosofia del pensament positiu, extreta directament d’un llibre d’autoajuda: “Caer en la más profunda desesperación nos ofrece la oportunidad de descubrir nuestra verdadera esencia. Deja que tu instinto construya un sendero de sabiduría y que tus temores sean eliminados por la esperanza” (El delfín. Sergio Bambarén).
Lentament tot cobra sentit, color i encant. Tot gràcies a la injecció d’energia que rep de la gent de Mallorca i gràcies al puzle que m’ajuden a muntar la gent d’aquí. Encara que per ara només tengui els quatre cantons, ja anam obrint camí. Avui me’n he adonat de que, vulgui o no, ja començ a ser una mica eivissenca. Per què? Perquè ja entenc i soc experta en allò que diuen: “No tengas prisa, esto es Ibiza!”.
Han estat dies de molts consells. Possiblement massa consells per tan pocs dies. Però són consells que duc abraçats a mi, als que probablement faci cas i als que estic molt agraïda. Eivissa és una illa tan propera, però tan distinta de l’illa d’on procedeixo… Són com els germans; malgrat ser de la mateixa sang, són com el dia i la nit! Encara que, cal dir que ambdues són impregnades amb l’essència de la mediterrània i aquest perfum és inconfundible….
A l’altra Vila!
Tot va ser tant precipitat. No sap exactament ni qui, ni què, l’ha duita fins aquesta nova marató que es celebra a la ciutat d’Eivissa entre sigles educatives; EOEP, PT, AL, RDO, SAC, PQPI… Només sap que per mos d’aquesta cursa no acudirà a la cita de la perruqueria d’aquest dissabte.
Quan ja corria, li han dit que un moscard ha tomat les fites de les muntanyes que l’han duita fins Eivissa. Ha flastomat quan ha vist que el GPS no té bateria. I molt pitjor ha estat quan se’n ha adonat de que un cocodril s’havia menjat les molles de pa que li havien de recordar el camí de tornada. Les notícies diuen que el far de la mar té la bombeta fusa i que el mapa l’ha esqueixat una girafa. I ara què? Alerta roja! Es troba més perduda que mai enmig d’una selva amazònica, sense vacunar i sense estrella polar que la pugui guiar. Així i tot, no plora, li ha entrat una busca dins l’ull i es destorba en treure-la.
La màgia de la metamorfosis eivissenca la fa tudar-se i la converteix en un peix casat amb la senyora Frustració. És un peix que ja no vola, ara neda nu, sense brànquies i sense ningú de la mà. Per això, està cercant el millor advocat de tot Eivissa per aconseguir la nul·litat del seu matrimoni. Però com que el procés està resultant ser més complicat de l’esperat, s’entreté mirant el post-its de la lluna. El d’avui deia: JORNADA DE PORTES TANCADES. MOTIU: amagar secrets, vicis i virtuts.
Allà l’han nombrada Ministra de Sentiments Rancis, i s’escarrufa quan ha de organitzar-los, coordinar-los i gestionar-los. De nou s’acosta a conèixer cors i pensaments. De nou un curs accelerat de fer créixer la mirada. Aquesta vegada a 150km/h, superant la velocitat recomanada i arriscant-se a tenir més d’una multa…
