Un adéu
Quan arriba un adéu es fa més necessari que mai mimar les tristors. Hi ha tantes paraules sense dir, i tot allò dit, mai és suficient. No saps ben bé el què es queda amb tu i que se’n va amb les persones. No saps el què tens, però sí el què has perdut. I el mal psicològic és tan intens que el sents físicament; t’oprimeix el cor, et falta l’alè i necessites descarregar les llàgrimes que et pesen a la retina de l’ull. Sents que l’adéu et regira, traveles i recules, però ni tan sols en aquest cas deixes de caminar, sempre avances. Probablement a pas de tortuga, però avances. Probablement les sabates s’hagin romput i/o embrutat, però avances. Avances, malgrat no ho sembli.
I així és com arriba l’adéu no oficial d’una història típica i tòpica d’amor. I així és també com arriba l’adéu silenciós d’una persona propera, que se’n va, i tard o d’hora torna, o pus mai més ho fa. El resum per escrit sembla simple i senzill, la pràctica no ho és tant.
A vegades és sense paraules; esborram els telèfons, les direccions i els records, o com a mínim els entelam. Mai més ens parlam, ni tan sols per dir-nos tot allò que equilibraria els nostres kharmes i tancaria lligams. Caminam per camins diferents, a vegades més encertats, d’altres no tant, i gairebé sempre de la mà d’altres persones. Ens allunyam els uns dels altres, de puntetes, sense fer gens de renou. I feim com si mai ens haguéssim conegut perquè tanmateix mai ens tornarem conèixer.
De cap de setmana per Eivissa
Els caps de setmana estan fets per deixar que Eivissa em sorprengui i m’impressioni encara més. La sorpresa del cap de setmana passat va arribar dissabte horabaixa amb la flama del Correllengua. Des de Santa Eulària partí cap a Vila, on l’esperava l’atmosfera musical pitiüsa del grup 4 de copes. El foc, el fum i “es mals esperits” els posaren els dimonis d’Eivissa i els convidats de Cunit. El trocet de Mallorca arribà de la mà del grup Fora de’s Sembrat, amb el seu concert d’acomiadament. I el bocinet margalidà fou una Sor Tomasseta sense “txin-txin-txin!” i una mica desafinada, que em va fer posar la pell de gallina.
Enmig de Vara de Rei, a dos metres de l’escenari, un parell de mallorquins arreplegats ballàvem, cantàvem i ens esgarrinxàvem la pell dels records. Jo botava i corroborava que la pell humana és permeable. La meva està xopa de pluges de gestos i paraules, pensades i improvisades
La sorpresa de diumenge fou Atlantis, o La Pedrera, tal com la coneixen els eivissencs de tota la vida; d’allà sortiren les peces de la murada que protegeix Dalt Vila. Trepitjàrem dunes d’arena amb peus pesats, enfonsàrem les tensions, les desbaratàrem encara més i, finalment, hi arribàrem. Allà baix, mentre pensava si coneixies un poema d’Ovidi Montllor, vaig trencar el vidre de la mar amb la punta dels meus dits.
El poema diu:
Arribes a besar-me
quan la distància
és de quilòmetres.
I, en canvi, arribes.
No sé si són els llavis
petits, molt vius, així,
com són els teus.
O és la meua insistència
de besar-te.
Allà baix pensava que, si no el saps, avui m’agradaria regalar-te’l. Tot teu.
Un diumenge sense ressaca
Un diumenge sense ressaca, surto a comprar el diari a la llibreria més enfora de casa. L’home del temps va dir alguna cosa semblant a “alerta naranja en las islas baleares”, però jo necessito sortir d’aquesta capsa de dimensions reduïdes que m’han fabricat, en la que jo no m’hi vull ficar. Amb aquesta excusa passejo per l’establiment descobrint cents de revistes que no havia vist mai. Pinten bé, però no m’arriben els euros per comprar-les.
Un diumenge sense ressaca, recordo que diumenge passat tu eres aquí; jo feia oloreta a mora i a tu t’agradaven les làmpares eivissenques. Recorríem Dalt Vila de Baluard en Baluard, ens aturàvem davant de casetes blanques i dèiem: “T’imagines viure aquí?”. Transitàvem per carreteres polèmiques, per carreteres secundàries i per camins de cabra que ens duien a la ruta dels Sants i dels “mercadillos” : Sta Gertrudis, Sant Carles, Sant Joan, Santa Eulària, Sant Antoni, Sant Vicent, rastre de Sant Jordi, les Dàlies… Ens sorpreníem al veure que l’illot d’El Vedrà és més gran i més alt del que ens pensàvem, i ens enfadaven per haver desaprofitat el darrer dia de bon temps per nedar a la mar.
En dues tongades recorrerem l’illa sencera, sobre quatre rodes i dos peus. I seguint un mapa turístic incomplet, arribàrem per tot. Juntarem el nord amb l’est, i el sud amb l’oest, però ens quedarem amb les ganes de provar els famosos “bocatas” de Ca’n Costa i de veure la posta de sol, per culpa d’un núvol inoportú.
Ses Salines i les muntanyes blanques de sal. Es Codolar i els còdols negres. Un avió que fa molt de renou passa a pocs metres de terra. Ventre, sobrassada, formatge, orelletes, flaó, panellets, vi eivissenc… i la Fira del Bestiar ben enfangada. Cap Gros, Cala d’Horta, Punta Gran… i la mar emprenyada perquè plou i fa sol però les bruixes segueixen despentinades.
Comproves que és vera que la mar és a 50 metres de ca nostra, en direcció sud, i que des del meu terrat es veu Formentera. Comproves que després d’estendre la roba, és inevitable no gastar uns minuts en veure passar els núvols o en veure encendre els llumets d’altres edificis. Comproves que les parets són de paper, que els veïnats són italians i discuteixen, follen, miren la televisió, mouen mobles i tiren canicas enterra.
Un diumenge sense ressaca, penso que vas tenir la pitjor guia que et podia tocar. Tornaràs? Et prometo que ho faré millor!
