Princesa de fresa
La gent conta que un dia va ser una princesa de fresa. Sense nata ni príncep blau, però princesa. No besava granots esperant el seu, però els escoltava croar a ritme de pulsació coronària.
Encara que no ho recordi molt bé, ella sap que va ser princesa. Avui, en canvi, és una bruixa que incuba un virus pudent dins el buit del seu interior. El seu cos fabrica contínuament anticossos que l’emmalalteixen de manera no intencionada. La seva, és una malaltia sense nom, només reconeguda pels practicants de medicines alternatives.
Els símptomes comencen quan se li remou la panxa i comença a singlotar paraules. Aquestes, esperen pacientment a la gola fent-li pessigolles, fins que arriba un punt en què són insuportables i s’escapen entre la llengua i les dents. Les paraules fugitives transformen qualsevol diàleg en por: tot el que haurien de ser paraules fermes, segures i convincents es converteixen en tremoloses, porugues i de fàcil rèplica. És com si la comunicació s’esfumàs pels forats del cel (coneguts col·loquialment com “estrelles”) i es tornàs inexistent. Per això, la bruixa es resigna recordant que un dia va ser una princesa de fresa, sana i segura de si mateixa, sense una reixa davant els seus llavis.
Conta la gent, que en algun racó del món, ben amagat, hi ha un mag que treballa en l’antídot que adormirà el virus dins la seva panxa i empresonarà les paraules a la seva gargamella. Ella n’ha sentit parlar, però té molt clar que és una llegenda més que redola per aquest món…
Permís per ser immadura
Anar a Mallorca és com prendre’s un xute intravenós de ginseng i prozac, mesclat amb unes gotes de tristor i una cullerada de tensió. Tot allò remenat dins l’ampolla i directe a la sang. Solen ser caps de setmanes plens de muntanyes russes emocionals que degoten tristors i brollen alegries o brollen tristors i degoten alegries. I així contínuament, fins que acabes maretjada i amb nàusees. Però com que l’interval de temps que trepitges la roqueta és molt curt, poques vegades et dona temps a vomitar, a través de les paraules, tot el que sents.
Cada vegada que hi ha vas, ets més conscient de que el temps no passa igual pels que se’n van i pels que queden. I cada vegada que hi vas, saps que no és vera que “tot segueix igual”. La vida és 100% dinàmica, i si no hi ets present en aquests canvis continus, tampoc formes part d’aquest “igual”.
Quan vaig anar a Mallorca a brufar 22 espelmes vaig patir tots aquests efectes secundaris (i ara repetirem). A més a més, se’m van ajuntar amb tots els que sofreixes cada vegada que compleixes anys. Són coses tipus: quan més gran et fas més difícil és trobar parella, o conèixer persones amb qui tenir feeling, o conservar els amics, o no hi ha miracles antiarrugues, o simplement veure desfilar el teu mostrari d’experiències i avorrir-te.
Jo crec que enguany no m’he fet gran. Supòs que no m’han deixat. Les PersonesAdultesQueTotHoSaben (és una nova espècie humana que he conegut a Eivissa i vull estudiar a fons), m’han repetit tantes vegades que encara no sé res de la vida que m’ho he arribat a creure. Mira tu quines coses… Ho diuen amb un to tan solemne i convincent que és gairebé impossible no creure’s tots els prejudicis associats a la meva edat. Diuen que com que jo encara soc petita els hi he de fer cas. Però jo pens que les PersonesAdultesQueTotHoSaben, no saben que la única diferència que hi ha entre nosaltres és que jo encara faig servir els sentiments, no duc tacons i llegeixo contes ( i si per fer-me gran he de dur tacons, mai seré gran! Jejejeje!).
Si per aquí hi ha algun expert en el tema, em pot dir si són característiques pròpies de les PersonesAdultesQueTotHoSaben no demanar permís per cometre actes egoistes, queixar-se contínuament per dois i enfadar-se per coses absurdes? Algun estudiós d’aquesta espècie humana sap si sempre són intolerants o és una cosa esporàdica?
S’ha de demanar permís per ser innocent? Perquè jo vull ser-ho durant molt de temps… Em donau permís per mostrar una actitud immadura? Puc fer d’esburbada, travelar per la vida amb gràcia, i a sobre, estotjar una gran dosis d’innocència?
