L’apuntadora
Deien que havia perdut el cap, i un dia, quan ja no el tenia damunt les espatlles, va assassinar l’apuntadora de la seva vida. Ningú sap com va fer-ho, encara que conten que no va patir gens. De cop i volta, tenia una vida que anava a lloure, i tot va començar a ser més bèstia, més sàdic, més passional, més intens, més pornogràfic. Res es regia per lleis escrites o no escrites.
Jo no sé si és vera, però així ho conten les xafarderes, i l’ assassí ho explicava amb un to bastant exaltat:
-L’apuntadora que m’ha tocat em fa actuar com si la vida fos una bassa d’oli i jo el que vull és patinar dins l’oli! Tot és estantís, és ranci! Jo vull que m’escarrufi! Necessit que em cridin a cau d’orella, no que em murmurin el que ve, el que he de dir, el que he de fer! Necessit 5 segons per respirar, tornar-me a retrobar i matar-la!
L’assassí deixava ben clar que ho feia perquè volia interpretar una vida tarada, trabucada, deixondida, fuita… Una vida mossegada, rovegada, apurada… Una vida travada que travela contínuament, però amb un caramull d’energia per deixar de fer-ho. I amb tots aquests arguments, que molts no varen sabre entendre, va matar l’única apuntadora de la seva vida.
Al cap i a la fi, qui no ha pensat alguna vegada en matar l’apuntador/a de la seva vida?
La gent especula, i creu que l’assassí no va enterrar el cos, sinó que el va sembrar. Però ningú sap exactament on. No ho conteu a ningú, però jo crec que el cos està sembrat en algun lloc de l’illa de Formentera, fent brotar els instants de pau i tranquil·litat que l’assassí no va voler per ell…
Si no puc adormir-me
Crec que ha arribat el moment de dir-t’ho.
Si no puc adormir-me,
no és perquè senti el bateg del cor dins un queixal.
És perquè els nervis em pessiguen la boca de l’estómac,
i els pensaments no aturen de punyir-me la consciència.
Si no puc adormir-me,
és perquè, de nit, el penediment em rovella el cor.
I estic enredada malgrat la manta, l’edredó i els llençols de franel·la.
Si no puc adormir-me,
és perquè voldria llogar una estona el cel
perquè només tu el poguessis contemplar,
i no sé com fer-ho.
Si no puc adormir-me,
és perquè em sobratja que la vida m’anul·li,
i m’abarulla veure
que ja em du 2km d’avantatge.
Ha arribat el moment de dir-t’ho,
no puc adormir-me
perquè tenc la ment esbraonada
de pensar en tu.
Pla de Corona
Divendres passat vaig rebre una suculenta invitació, en forma de sms, per anar a fer uns beures a Mallorca. No m’ho hagués pensat dues vegades si tengués un avió privat, però com que no és el cas, em vaig haver d’aguantar les ganes. El meu divendres va consistir en quedar-me a casa donant-li voltes a les històries de sempre.
Ja estic en aquesta fase en que s’esgota el temps a Eivissa, conta enrere, li diuen alguns. Aquella fase de la que em costa xerrar, de la que em lliuro de parlar-ne dient “encara falta molt” i no m’ho crec ni jo… Sé que això s’acaba i malgrat haver aprofitat el temps, en tots els aspectes, durant aquesta temporada, ara vull fer-ho més que mai. Dir tot el que em quedava per dir, treballar tot el que encara no he treballat, visitar tot el que encara no he vist, apuntar-me a un bombardeig si es necessari, rebre primeres i darreres visites… En definitiva, fer més i més coses.
Per aquesta premissa, després d’un dissabte de marujeo, neteja i supermercat, a les 7 en punt, feim de servei de taxi per partir cap a Sant Antoni, punt de trobada d’una excursió nocturna. El ruixat que fa la seva aparició a les 8 en punt, hora de sortida, no espanta a ningú. A toc de xiulet, pipipí pipi pirí, tots arrancam costa amunt baix una lluna gairebé plena. Una lluna que no s’esforça gens en travessar els núvols negres i espessos que amenacen contínuament amb un nou ruixat.
Objectiu de l’excursió: arribar a Santa Agnès, passant pel Pla de Corona, per poder gaudir dels ametllers en flor baix la llum de la lluna. El vent xiula fort, mig emprenyat. Ens empeny i ens amenaça en fer-nos caure sense aconseguir-ho. Arribam al Pla de Corona on ens esperen els ametllers nevats de flors, encara que menys de les esperades degut a una lluna peresosa i encaparrotada en què travelem sense la seva lluminositat. Probablement estava compinxada amb el vent, però, per sort, ningú es va lesionar. Avançant, avançat, arribam a Santa Agnès on ens espera un torrada, més que merescuda, després de la passejadeta de 3 hores.
Finalment, panxa plena i amb una rasca insuperable, esperam un suposat autobús que ens hauria de tornar a Sant Antoni. Uns focus llunyans ens adverteixen de que un centenar de persones estan en la parada equivocada i al crit de “Coooooorreu!!” una estampida humana arranca cap a l’autobús. Som de les afortunades que aconseguim pujar-hi!! Una vegada assegurat el seient, esclafim a riure fins que ens fa mal la panxa, no sé si de les rialles o de la correguda amb la panxa plena.
Vent, lluna, flors d’ametllers i rialles, composen, sens dubte, una imatge digna de ser robada per incorporar als somnis que tenguis aquesta nit.
Colominatecus
- Fa més de 4 mesos que ets a Eivissa i encara no sé res de tu…
- I què vols sabre de mi?
- (Silenci…)
Què volem sabre dels altres? Què ens interessa realment? Sigui el que sigui, gairebé sempre, ens quedam a mitges en el camí que ens du a conèixer les persones, que és el mateix camí que du a les persones a conèixer-nos a nosaltres. Fins i tot, si avui fos un dia pessimista, seria capaç d’afirmar que no coneixem a ningú. I el pitjor és que aquesta sensació es repeteix una vegada més i més, i això fa que la nostra llista de “Coses a mitges” incrementi. És vera, fa més de 4 mesos que soc a Eivissa i encara no saps res de jo… I jo sento que ja ha arribat l’hora d’iniciar el cicle que va des de la despedida fins al començament, i viceversa. Acabo d’arribar i ja me’n he de tornar. Així és sempre. I per molt estudiada que em tengui la lliçó, sempre em fa mal, sempre perdo un petit bocinet de mi en els llocs on em refugio.
Per poc temps que duri la meva estada, sigui on sigui, sempre em passa una cosa que es repeteix: trobo una mascota nova que viu l’experiència amb mi. Moltes vegades no té nom, ni està batejat. A vegades ni tan sols és un animaló, ni una planta. I moltes vegades, és una mascota estranya, poc coneguda, gairebé exòtica. Aquesta vegada, la mascota ha estat un mini-monstre de l’espècia dels “colominatecus”. Quan vaig recollir-la, després de que algú l’abandonàs en la cuneta d’una carretera, vaig cercar informació a la wikipedia i la definia com :
1. Una mascota que viu dins el teu propi cos desgastant la teva persona.
2. Té zero grams de valentia per comunicar-se amb el món passat, d’aquesta manera l’interpreta com a quelcom inexistent, no real.
3. Gasta diàriament un litre d’energia esqueixant records que puguin causar danys i perjudicis, això sí, sempre conservant l’orgull intacte.
4. Engreixa un mol mensual degut a la retenció de penediment de paraules (escrites i parlades) mal interpretades.
Aquestes són les característiques generals de l’espècia, segons la wikipedia. La meva, en particular, hi ha dies en què repara que s’ha acabat el desodorant del cotxe i es posa a plorar. Brama qui brama, i el meu cotxe inundat de llàgrimes dolces. Encara no sé si és mascle o femella, però sembla que sempre està pre-menstrual. Així i tot, ja ens començam a entendre. Quan li pica el nas i es grata, és perquè hi ha nirvis. Se li activa l’herpes labial, i no se li arregla amb zovicrem, sinó amb una bona napolitana de xocolata! Es bastant “quejica”, però malgrat tot, l’estim. Especialment perquè és la única que em dóna un toc d’atenció cada vegada que oblido qui soc. És una mascota molt dèbil i els colominaris calculen que li queden aproximadament 2 mesos de vida: anuncien una mort per sobredosis de despedides.
Hi ha una llei no escrita que afirma que a major temps viscut major experiència quantitativa, encara que no implica necessàriament que aquesta sigui qualitativa. Esper que tot el que li quedi per viure al meu “colominatecus” segueixi sent qualitatiu, ja que quantitatiu no ho serà gaire…
