El lado oscuro
Vull fer un reconeixement social a tots els tios bons que han vengut a Eivissa de vacances o de “despedida de soltero”. Moltes gràcies per alegrar-nos la vista allà on anem; al cine, al super, a la platja, a la disco… (És increïble! Són per tot!). Vull donar també l’enhorabona a tots aquells que es deixen la pell a la pista del “Bora-Bora” lluint els seus cossos esculpits amb hores de gimnàs. No sé a qui donar-li les gràcies per aquestes hores de plaer visual amb el que ens estan delectant.
Ai… Quantes vegades es deuen repetir les al·lotes “Jo soc fidel” per no caure en la temptació? Jo ja m’ho he repetit mils de vegades però es fa difícil… Entre períodes tan llargs de sequera sexual i que una no és de pedra… A més, l’estiu i la poca roba no ajuden gaire… M’ho repetiré una vegada més: “Jo soc fidel”.
Bono, bromes apart, posem-nos sèrios. No me podeu negar que amb la temperatura ambiental ha pujat també la temperatura corporal. Fa dies que els nivells hormonals han sobrepassat la mitjana i es fa difícil parlar d’aquella Eivissa blanca i encisadora, quan ja hem caigut tots en la xarxa del “lado oscuro” eivissenc… No sé que ens passa, serà que estam vivint la nostra segona adolescència i ens costa més controlar els impulsos sexuals? Algú té una explicació lògica i coherent?
Jo necessit confessar-me públicament. He pecat: he escoltat i ballat música “xumba-wamba” durant (moltes) hores, he begut (molta) sangria caríssima, m’he fet passar per eivissenca per entrar gratis a les discos i he nedat a Figueretes. M’he convertit en una d’ells! SOS: m’he convertit en guiri!! Algun expert pot dir-me quants Pares Nostres i/o Ave Maries he de resar per tornar ser una persona normal? Moltes gràcies per la vostra ajuda!
Contador a zero
Se’n ha anat la Eivissa del misteri. La que em va encisar.
La que es mostrava baix la llum de la lluna.
La que es mostrava en silenci.
Han desaparegut els cartells de “Cerrado por vacaciones”.
Han arribat els openings. I Eivissa ha deixat d’hivernar.
El desfase ha arribat; només ressonen els noms de grans discoteques
en boca d’anglesos i alemanys,
mentre els italians envaeixen tots els carrils amb les seves motos.
Ha arribat l’altra Eivissa. La famosa. La coneguda. La internacional.
La mateixa que tan rebutgen els natius d’aquesta illa blanca.
Arriben els dinars i sopars d’acomiadament.
Tots a restaurants de moda i cars. Tots amb glamour i chill-out de fons.
Tots amb algun famós camuflat entre les taules. I torna la llum màgica.
La que pinta la mar de tonalitats blaves, cels, verdes i negres.
La llum que et deixa mirar i veure.
La llum que m’ha fet surar aquest projecte,
fent descomparèixer els empegueïments.
La llum que m’ha aclucat un ull, un peu i un tresor.
I ara què? Seguir vetllant els somnis perquè no es facin mal.
Ara sense distàncies.
Tornar a comunicar-nos amb els cossos.
Tornar enlairar-nos. Tornar navegar.
Allunyar-nos.
Tornar al principi, sempre des del final.
Pujar al vaixell Martin i Soler
escoltant l’Adeu i el Fins Aviat.
Mai se sap.
Tornar a casa.
Sense sabre qui o què t’hi esperarà.
Una altra vegada un estiu per davant.
Una altra vegada una vida per muntar.
Una altra vegada el contador a zero.
