Síl·labes tòniques
El cotxo ja pot circular a 120 km/h.
Els dragons segueixen menjant-se
els moscards de la meva habitació.
I jo ja puc anar a llocs on no hi hagi cap cara reconeguda.
Idò deu ser que sí, m’he ubicat:
soc a Mallorca.
L’estiu es repeteix gairebé amb el mateix esquema del darrer estiu.
Però ha arribat una mica més entabanat.
No ha reviscolat,
malgrat les dosis excessives de verbenes, revetlles i succedanis.
Així que, provisionalment, el demà l’hem hagut d’oblidar.
L’hem arrabassat.
Per això, ara els cops forts de les meves paraules
ja no ressonen en la mateixa posició.
Les síl·labes tòniques van trastocades i fan el que els dona la gana.
La vida de tota la vida és vidà i jo estic ben embullada!
L’únic que record (així com toca) és que no em vas voler acariciar.
Tot perquè no m’havia exfoliat la pell de les meves aspreses.
Tu em feies befa però jo vaig escalivar:
no et vaig tornar estimar!
