Setembre
Jo soc de les que posen primer la llet i després un penya-segat de Nesquik en forma de Vedrà. Veig com s’enfonsa lentament i com es dissol dins la llet: queda tenyida d’un marró suau sense arribar a la xocolata. N’hi ha d’altres que primer posen el Nesquik i van afegint la llet sense deixar que mai sigui blanca: la tenyeixen directament de color arena. Supòs que en algun racó del món hi deu haver algun psicòleg o estudiós que deu analitzar aquest comportament, si algú el coneix que li passi el meu número de telèfon!
Avui dematí, mentre s’enfonsava el meu Vedrà, me’n he adonat de que ja som al setembre: el mes de la tardor, de la “vuelta al cole” i de la Beata!! Arranquen els motors dels qui viuen la Beata per primera vegada, dels qui la viuen després de molt de temps (com si fos la primera vegada), i sobretot, dels de cada any, que no l’avorreixen i mai hi falten. Són molts de dies seguits de festa i bauxa, i només els millors arriben a la meta. És la llei de la supervivència!
El mes de setembre, i només el de setembre (crec), de manera inexplicable i misteriosa utilitzo amb excés la part esquerra del meu cervell. En definitiva: pens com un tio! Aquesta és l’explicació més lògica que he trobat per justificar molts del meus actes i pensaments durant aquest mes. Dic jo que deu ser això, no pot ser una altra cosa… Jejeje!
El setembre també és el mes dels viatges, enfora o aprop, per turisme o per treballar, tothom puja i baixa avions, vaixells i busos. I jo, si puc, colliré la meva motxilla i partiré sense dir-te on. Apedaçaré més el meu cor, abans de que se me’n vagi de les mans, i algun dia, quan estiguis dispost a rebre’m, tornaré. Ja saps que hi ha portes que per molt que les tanquis sempre queden obertes, i boquegen mostrant tot el que hi ha dins: ànimes mig estormeiades que intenten seduir-te amb un sensual moviment d’stripper i sols aconsegueixen “posses” rares de karateka inexpert.
El setembre també és el mes dels solitaris: aquells que aprenen a conviure amb la soledat de la mateixa manera que els diabètics aprenen a conviure amb la insulina. Els mateixos que no formen part de clubs socials ni associacions perquè cerquen estar tot sols i enyorar. Enyorar allò que han perdut, però no allò que mai han tengut. I és que la soledat és una malaltia incurable que durant el més de setembre es troba en la seva fase més virulenta; possiblement minvi la nostra qualitat de vida, però no ens matarà.
El setembre, per jo, és el millor moment per desenvolupar la capacitat d’experimentar moments de felicitat. Al cap i a la fi, encara que no sigui el mateix que ser feliç, s’hi assembla bastant…
