De ponent a llevant

Els moments menorquins ja han reposat i han tovat com el pa. S’han inflat i ha arribat el moment d’enfornar-los. A la cuina es comença a sentir l’olor a acomiadament, és provisional però obligatori. Un adéu de bogamarí que si no agafes amb delicadesa pot clavar-te les seves punxes, o en el millor dels casos, un fins aviat de nacre irisat, del qual abuses sense motiu justificat.

Des de fa un temps que em setjo la vida durant un curs escolar. Me la provo, no és la meva talla, la canvio, cerc un color que em combini amb els meu ulls i quan trobo la vida que em queda clavada resulta que ja l’he esquinçada i n’he de trobar una altra pel següent curs escolar. Com la roba; una temporada i au! a canviar l’armari… 

Repetim la melodia de sempre; Re, Do, Mi, Si. És a dir, REcollir els records, DOrmir amb la nostàlgia darrera la guixa, MIrar amb distància moderada i SIlenci sepulcral. Em sé la cançoneta de memòria però encara no la puc cantar.

Acomiadaments fugissers, i sense abraçades, que van de ponent a llevant dins un vaixell de color groc a ritme de vals.