Basques d’estiu

I

Em xucles l’ànima com si fos el cap d’una gamba.

Em deixes buida d’essència.

I m’he d’omplir margalidament

per no sentir l’eco de la meva buidor.

Em malmenes,

jo callo, sssshhhhh.

I un dolor crònic s’instaura a les meves cèl·lules.

Estic cruixida de reviure’t.

II

Tal vegada és la teva singular fantasia regressiva

la que ofusca els pocs penjarolls que queden dins mi.

Tal vegada és que ja no hi són i t’és igual.

No sé quina de les dues opcions m’estim més.

Tant de bo n’hi hagués una tercera

que no em fes sentir tan estúpida

per tenir encara mil·limètriques esperances.

III

Tot burina encara,

i la purpurina no reposa dins la bolla d’aigua.

Imbècil de mi!

Com puc pensar que lentament arribarà la quietud,

si aquesta tempesta no hi cap al fons d’una bolla de vidre?

Quan deixaran de ser paral·lels els nostres mons?

Quan compartirem un petit instant de perpendicularitat?

Ara ho sé més que mai;

no tornarà la calma.