Pseudoteories

Són les papallones que hi tenc dins el cap les que m’han ensenyat pseudoteories sobre la vida, la mort i l’amor. Totes elles són fàcilment replicables, ja que no tenen una base científica ferma i s’han duit a terme amb una mostra tan petita que no és gens significativa.

Pseudoteories que desembarquen de sentiments inestables que avui donen conhort a la meva consciència i demà posen en perill el meu fràgil castell de cartes. Em serveixen per autogestionar les pròpies emocions i intentar no assassinar ningú. Són fruit de cercar i cercar durant molt de temps allò que em faltava. Ho cercava a les butxaques dels meus records, a la guantera de la meva pell, al calaix del meu múscul vital… Finalment, sempre apareixia al lloc on ho havia deixat, es a dir, al meu davant, exactament allà on ja hi havia rebostejat diverses vegades. Sempre hi ha alguna força estranya i, segurament, electromagnètica que no ens deixa veure allò que buscam, malgrat estigui a pocs centímetres de la nostra vista. El mateix em passa diàriament amb les claus del cotxe…

Pseudoteories fabricades i, contínuament, reciclades i revisades, que a dia d’avui segueixen sense portar-me cap a una hipòtesi confirmada.