Són només 25

Cada moment de la vida t’ofereix un conflicte per resoldre. Segons psicòlegs i psiquiatres, ara és el moment de jugar a la ginkana de “la crisis del quart de vida”. Es veu que són un conjunt de proves que has d’anar superant, tira a tira, per tal d’arribar al premi final. Encara que no sé quin és, m’ imagin que n’hi ha d’haver algun, no? Totes les ginkanes en tenen un! Encara que sigui simbòlic, com gaudir del plaer d’haver resolt totes les proves correctament…

Avui, els 25 anys han trucat a la porta de casa. Encara que els esperava, ja que, havien confirmat la seva assistència a la cita prèviament programada, m’he sentit incòmoda. Al tenir-los al davant prenent-se el cafè amb aquella indiferència cap a la meva persona, de manera no intencionada, he pensat que amb aquella actitud només volien demostrar que havien vingut per quedar-se.

Soc jove. Em sent jove. Ser jove és una de les coses més apreciades i valorades per la nostra societat. És aquella etapa de la vida en què creus que disposes de tota l’energia física i mental per menjar-te el món, aquella a la que alguns humans hi retornarien sense pensar-s’ho si se’ls oferís la possibilitat. Però en alguns contextos resulta que també pot ser un handicap, a vegades pots resultar ser “massa” jove. Resulta divertida aquesta expressió segons com ho miris. Per exemple, tenir 25 anys a alguns llocs de treball és sinònim de poca experiència professional, per tant, ets massa jove perquè algú et regali un vot de confiança. Te l’has de guanyar i has de demostrar que estàs tan capacitat per fer la teva feina com els teus companys experimentats. Puc assegurar-vos que no és gens fàcil aconseguir-ho quan a l’aire s’hi respiren prejudicis associats a la joventut. Però a la vegada, amb 25 anys també ets “massa” gran per algunes coses, com per exemple, per continuar el camí guiant-te amb les mateixes brúixoles que et servien durant l’adolescència, ja que la teva escala de valors ha sofert algunes variacions.

He arribat a la conclusió de que als 20 i pico hi ha una espècie de forat negre, un buit, un limbo inexistent que fa que les persones d’aquesta edat no acabin d’encaixar enlloc i vagin deambulant d’aquí cap allà. És el que els psicòlegs anomenen “búsqueda de uno mismo” i/o autoconeixement. És quan te’n adones de que gairebé no et coneixes a tu mateix i que el poc que coneixes no t’acaba d’agradar. És quan fas tests d’eneagrames per internet pensant que et donaran la resposta màgica i esperada, i allò únic que aconsegueixes és sentir-te més confós i insegur.

Ja no recordes el motiu que et va dur a estar aquí ara, ja no saps on ets, ni perquè. Pensar en què faràs o on seràs en un any o dos, és encara més difícil de desxifrar i pot arribar a provocar-te una petita crisis d’ansietat. Prendre decisions mai ha estat una de les teves virtuts, i més difícil se’t fa quan tot burina al teu voltant però tu sents que segueixes allà mateix.

El teu cercle d’amics és bastant reduït i penses que, tal vegada, no has sabut cuidar-los com haguessis volgut. Amics que, encara que saps que hi seran en necessitar-los, no t’atreveixes a parlar-los de les veus que dia a dia et taladren el cap. Mai trobes el moment per explicar que sents que tens una tènia al cervell, per això, prefereixes una cerveseta, o si no t’agrada l’ordi germinat un cafetó, amb una simple conversa banal i repetitiva amb la que es pretén arreglar el món. Petits instants que et robin una rialla i t’ajudin a desconnectar de la teva rutina mental.

Enyores molt; els que hi són, els que no hi són, els que són aprop i els que són enfora. Enyores sobretot els teus grocs. Altibaixos sentimentals, inestabilitat emocional; sembla que hagis pujat a la muntanya russa de la vida, i encara que, ets conscient de que s’estan repetint les mateixes emocions una i una altra vegada no saps com posar-hi remei.

Riure s’ha convertit en un privilegi, i encara que plores menys, el motiu de les llàgrimes cada vegada és més dolorós. A les nits, al llit, et demanes explicacions a tu mateixa de les decisions preses en el passat i de les no preses, i l’oblid apareix per recordar-te que has deixat de recordar-ho. El passat cada vegada és més enfora i els records es trenquen cada dia més.

Són només 25. És simplement un moment d’inestabilitat que no t’ha d’espantar, un moment del que també s’ha de gaudir perquè, com molts d’altres, no tornarà.