Ni ell, ni ella

Sort que no la va besar quan realment en tenia ganes. Sort que no es va atrevir a dir-li que l’enyorava perquè sabia que no hi aniria; no confiava amb “allò”. Sort que no sabia que ella l’esperava quan ell encara l’esperava. Sort que no es tornarien a veure perquè s’havien esgotat les excuses per contactar de nou. Sort d’aquells successos fortuïts, i no tant fortuïts, que transportaren fins al final allò que no havia començat. Ara ja no hi havia cap manera de retrobar-se.

Només va dir-li que l’estimava perquè sabia que no corria cap risc. Sabia que ell callaria i que cercaria dins el seu silenci les respostes que no podia o no devia donar-li. Però ningú, ni tan sols ella, sabia el que s’hi estava bullint dins el seu crani. Aquell sentiment real o irreal que no era capaç de definir ni posar-li etiqueta. Ho sabia. Per això callava i es protegia amb aquell silenci renouer; li donava seguretat i li estalviava un possible penediment.

“Què n’hauríem fet d’aquella nit tan llarga
quan encara no tenies paraules per omplir-la.”

(Eva Font Garcia)